24/11/08

Miracle!

Ací on la veieu aquesta planteta de Déu és la resurrecció d'una altra més gran i ufanosa que vaig heretar del meu germà. Aquella va morir. No sé si el tete li cantava o li contava, però segur que la feia riure més que jo, i possiblement morí de pena. Després de les pluges torrencials i continuades de setembre i octubre, i, segurament, després de vore que jo no era tan antipàtica com semblava -només vaig a la meua-, s'ha animat a eixir i l'altre dia em va sorpendre aquesta imatge.
Al costat n'hi ha un gesmiler, nou de trinqui, que ha mort ofegat per les mateixes pluges. No el vaig cobrir a temps. A més que estan en un pati més aviat fosquet.
Ara fa quasi un any escrivia una cosa semblant d'una ponsètia. La conclusió és que la meua primavera és al novembre. Ja m'ho diuen que sóc rareta.


2 comentaris:

David ha dit...

si li haguera cantat haguera mort desafinada.
si li haguera contat haguera mort avorrida.

ni una cosa ni l'altra. el secret està en el coneixement. per alguna cosa me vaig passar dos anys anant a Sogorb totes les vesprades, no?

per cert, he llegit lo de la ponsètia. jo tampoc sé que li passa. Enguany ha florit al juliol. Ara està raquítica. Únicament li queden les branques. Regar regar... no és una activitat quotidiana però les últimes pluges la van deixar ofegada (per tant, aigua sí que en tenia...)

per sort, tenim un altre ofici que ens dona de menjar... si no, apanyats anàvem!

salut per a les plantes i per a nosaltres... i a vore si li dones més marxa a aquesta blog que escrius prou millor que jo.

el germanet

Anònim ha dit...

Si escriu millor que tu, imatgina com escric jo! jajajajaja. Imatgina un bloc amb la meua escritura!!!!!!! m'anaveu a dur a calbots.

Ara les plantes a mi me duraben mes.

El cunyaooooooooo!