De vegades la vida ens porta per camins inesperats i dubtem entre seguir avant o tornar al lloc d'on no voldriem haver eixit. Si tirem avant patim, perquè ens fa por l'esdevenidor. Si intentem tornar arrere ja no trobem el camí i correm el risc d'encallar-nos. La valentia és un bé escàs, però de vegades ens sorprén quan ens acompanya per camins de penombres i boires. I de sobte ens adonem que hem arribat on no esperàvem, i més sencers del que haviem imaginat. Però també, pot ser, veiem que hem fet el camí que no ens abellia, i que el que hauriem triat ja no tindrem ocasió de recórrer-lo mai.
Avui és dia dels inocents. Dels que tenen il·lusions senzilles i dels que encara creuen en les utopies. De les segones en queden poques. Les primeres són les que ens salven de la bogeria.
Un bon dia de desembre vam pujar el Benicadell i vam vore aquesta imatge. Representació en miniatura del meu "petit país", del meu estimat "petit país, que es deixa acaronar amb la mirada des d'aquesta perspectiva. No sé si el podré tornar a vore des d'ahi. Les incerteses em persegueixen com els soldats d'Herodes els inocents.
1 comentari:
la por és resistència al canvi. El canvi és inevitable, la vida es mou, tan si volem com no. Si no oposem resistència, canviem amb les idees de cara, amb la consciència d'haver-ho fet, som nosaltres els qui portem el mànec del canvi. Per què por doncs? per si les coses fallen? si no va bé, sempre podem tornar a canviar, i és que, no res és definitiu, i a més, tenim més força de la que pensem. El que ja ha passat no torna, per tant, avant, espaiet i amb bona lletra.
Publica un comentari a l'entrada