Adéu Antoni Bassas

L'he escoltat durant anys a Catalunya Ràdio per la seua capacitat d'informar, contrastar, entetindre i qüestionar-ho tot. No és la meua ràdio però m'hi he sentit més vinculada que amb la que em correspondria, especialment perquè Bassas informava de l'actualitat i del que no està de moda, de la majoria i de les minories, dels autòctons i dels immigrants, de moda, d'esport i de política internacional, amb una visió moderna i europea de la societat catalana. Jo no sóc catalana, però eixa visió moderna i europea és la que m'agradaria que dominara en la societat valenciana. Però el passat dictatorial i intolerant amb les diferències pesa com una llosa sobre el present cada vegada més. I, pesimista com sóc, em va impactar molt l'article de Vicent Partal de fa uns dies.

Tornant a l'Antoni Bassas. Del seu comiat destaque dues frases significatives:

- La llibertat d'expressió és una parcel.la que s'ha de vigilar les 24 hores, perquè si et descuides, ja te l'han fet més petita.

- Com va dir Pompeu Fabra, no podem abandonar mai la tasca ni l'esperança.

La primera preocupant, la segona difícil de seguir, sobretot en dies com aquest.

Antònia Font: la bellesa surrealista

Mentre decideixc què en faig d'aquest bloc no puc evitar esmentar la música i les lletres (jo crec que surrealistes, però igual és un altre l'adjectiu) del grup Antònia Font. No és una dona és un grup de música pop-electrònica. Música estranya però bonica, que en el seu últim disc han unit a una orquestra i han arribat a la perfecció.

Però si ja m'agradaven per parlar de calàpats i princeses, per unir una hipoteca amb una cadernera, o un llapis d'ikea i un pistacho, quan els vaig vore l'altre dia actuant en directe vaig ascendir a les altures (i que Déu nostre senyor em perdone). No tinc paraules. Si podeu escolteu-los, valen la pena (http://www.myspace.com/antoniafont). I si els escolteu en directe millor encara.

Atrapada a la realitat virtual

En ella, cientos, miles o decenas de miles ciudadanos de toda condición alzan su voz en el desierto de la conexión de alta velocidad para dejar caer opiniones, experiencias, sermones, diatribas o simples llamadas anónimas en busca de amistad u otras bondades que la existencia cotidiana deniega con su usual impertinencia. C. Ruiz Zafón en "Los autonautas de la blogosfera" (Mazagine, de 29 de juny de 2008)

Vaig llegir l'altre dia un article de Ruiz Zafón sobre la blogosfera i, amb aquesta frase que reprodueixc, em vaig sentir, amb el meu bloc baix del braç, perduda en l'inmens desert. Molt sola.

Em vaig preguntar que faig escrivint paraules que es perden en aquesta inmensitat virtual. Sé que vaig començar fent-ho per a desfogar-me d'una realitat adversa en massa aspectes i que no em deixava expressar-me. Últimament he optat, cansada de clamar al desert buit i inacabable, per glosar belleses menudes. Això em sembla a mi.

I segueixc pensant que faig ací, escrivint, enlloc de llegir els llibres que tinc abandonats de fa temps les històries dels quals em delia per conèixer quan els vaig comprar fa... mil·lennis. No sé cap on tiraré: llibres o blogosfera? Paraules o matèria?