En els últims temps ens mirava sovint amb cara de pardalet espantat. De fet, no sabia on estava ni entenia res del que l'envoltava. Finalment se n'ha anat després de 98 anys.
Sempre tindré en el record aquells bescuits fantàstics que feia cada setmana, amb aquella pasta que, encara crua, em deixava provar. Com era d'afectuosa i servicial amb tota la família, amb el seu punt de presumida que sempre em sorprenia. També recordaré el disgust que va tindre aquell dia que li caigué a terra la "tortà d'armela" en baixar l'escala, un disgust no per les hores dedicades a l'elaboració, sino perquè era per a l'aniversari d'un dels seus nets. La seua família ho era tot, fins al punt de ser capaç d'intuir sentiments ocults en la gent que estimava.
Ella sempre havia dit que volia morir-se dormida, sense adonar-se de res. Crec que ho ha aconseguit, perquè feia temps que dormia amb els ulls oberts.
Ella sempre havia dit que volia morir-se dormida, sense adonar-se de res. Crec que ho ha aconseguit, perquè feia temps que dormia amb els ulls oberts.
1 comentari:
Molt bonic.
La vaig vore a casa dels teus pares uns pocs mesos abans d'anar-se'n. Romancejava tota sola, mirava sense vore, no coneixia a ningú. A mi tampoc, clar, però això no li va impedir oferir-me una mà càlida plena d'històries que contar i coses viscudes. Li vaig fer un bes, i em mirà sorpresa. Es menjà amb avidesa un iogur que li oferí ta mare, i després es va adormir plàcidament, amb els ulls oberts, recordant qui sap quines coses...
Publica un comentari a l'entrada