Un llibre sobre les il·lusions de la República

El bes de l’aigua. Maria Cambrils.Edicions del Bullent.

Aquest llibre no el vaig triar jo, me’l va recomanar la seua editora -veges que havia de fer ella si no-. La ressenya de la contraportada no em va desagradar i vaig carregar amb ell a la Fira del Llibre de València. La història em va enganxar des del principi. De fet, les poques frases que em varen impactar són dels inicis del text. I encara que, com en la lectura de Maletes perdudes, de vegades sobren desviacions de la trama, perquè conta més històries de les que a mi m’apeteixen, tot i això, dic, m’ha agradat molt.

M’ha agradat perquè conta la realitat d’uns temps d’il·lusió col·lectiva, de modernitat, de progrés, on les persones pretenien canviar coses per a millorar de manera conjunta, per a reduir les injustícies. Eren temps de canvis que no quallaren pels errors d’uns i altres, on el principal error de tots els errors i, on tots hi participaren, fou la falta de respecte a l’altre. És evident que canviar coses sempre incomoda a qui està còmode. I, al final, l’única manera de progressar és fer-ho de manera estudiada, negociada, pausada, consolidada. I així i tot, de vegades...

El llibre reflexa la vida quotidiana dels anys 30 en un poble valencià qualsevol on la política i els canvis socials estan a l’ordre del dia. La política municipal afectada pels vents de canvi, la incomoditat de la gent benestant, les dones que descobreixen noves capacitats... i es veu com, tot això, es trunca i ja no es recuperarà mai, perquè la major part dels seus protagonistes seran forçats al silenci total i absolut.

Aquella lluita per un món que es considerava més just, s’enllaça, en el relat del llibre, amb la lluita contra l’especulació que ha destrossat els nostres paisatges per a benefici de quatre avariciosos. Després de dècades, hem de seguir revoltant-nos i, possiblement, contra els mateixos. Contra el mateix desig d’avarícia, segur.

Des del meu punt de vista, sobra el procés de construcció del llibre. Almenys una part. Ja dic, que no m’apetia llegir tantes trames simultàniament. Igual s’hauria pogut resumir en un pròleg. No obstant no li lleva mèrit a la part principal de la història, i és absolutament recomanable per a llegir frases com: Carmen, amb la veu trencada, em mirava com demanant encara algun tipus de reparació pel sofriment viscut. Mai no s'ha fet l'ànim que ningú reconeguera el mal que els van fer...