Blog de Nova York

Sovint per internet trobes blogs que llegiria tots els dies si visquera de renda. De les cabassades de missatges que es llancen, n'hi ha alguns que ho fan amb gust i elegància. Un dels que m'he trobat es diu La LLumenera i parla de Nova York.

No és Nova York una ciutat a la que m'agradaria viatjar. M'agraden les ciutats més menudes, més amanoses. Però el blog està fet de forma i manera que resulta elegant pel disseny i les imatges, curiós perquè conta coses d'una ciutat totalment estranya per a mi, però al mateix temps humà i familiar perquè ho conta en català i amb anècdotes de la vida quotidiana. Un blog absolutament recomanable per a passar de tant en tant per Nova York, eixa ciutat absolutament inmensa.

Murakami per al bon dia

Ahir vaig descobrir un artista japonés de nom Takashi Murakami. N'hi ha qui el situa en l'art pop, continuant la línia de Warhol. Jo, que vaig estudiar història de l'art per obligació, sempre he pensat que està bé entendre i analitzar les obres gràfiques, però que és més important gaudir-les per damunt dels conceptes. Així que no en faré un anàlisi.



Ací teniu dues peces que m'han agradat molt, pel seu color. M'encanten els colorins. Com als xiquets. I m'agradaria fer coses semblants, per compensar les realitats lletges i grises que de vegades critique en aquest blog.

Murakami també té altres peces més fosques i en la línia del dibuix manga. A més, sembla ser que és un peseter (com ho hauriem de dir ara? euroter?) i controla molt que es fa amb les seues imatges. Igual em demanda per posar aquestes imatges ací. Disfruteu-les mentre puga deixar-les!

Un altre moment màgic

Però aquest de diferent manera que l'anterior: la caceria on Bermejo i Garzón es trobaren per a, presumptament, atacar al PP amb detencions de militants i amics... xa-xaaan! FOU ORGANITZADA PER UN MILITANT DEL PP. Que el tiraran del partit perquè diu que Garzón i Bermejo no estigueren junts pràcticament. I posats a pensar... serà una idea d'Espe per a poder recusar després a Garzón?

I mentre centenars de persones van a l'atur cada dia perquè qui hauria de treballar contra la crisi està pendent de caceres, imputats i recusacions.

Que no siga res.

Articles relacionats:

• L'escopeta judicial
• Depredant per l'Estat

Moment màgic del dia

Anava a la feina escoltant les notícies a la ràdio, com faig habitualment, i indignada per com ha reaccionat el PP davant la investigació del jutge Garzón (quan haurien d'estar contents de què un jutge tinga collons de tancar a gent corrupta i netejar la seua España de delinqüents). Trobe que és una irresponsabilitat criticar la Justícia, un dels tres poders on es fonamenta l'Estat, quan els implicats resulta són amics teus. Si Rajoy fa això, i el partit li dóna suport (o l'ha empentat a fer-ho), després qualsevol analfabet es vorà amb arguments per a no acatar una sentència, per exemple de violència domèstica.

Que s'ho facen mirar, perquè si, tenint tota la judicatura de part seua (com s'ha vist en moltes sentències i en el cas Fabra), no en tenen prou, i un únic jutge que els destorba el posen a parir junt al ministre (quan la gent de dretes sempre ha anat de cacera a fer negocis -se cree el ladrón que todos son de su condición-), doncs si es posen així, el dia que ells manen els farem el mateix quan ens duguen a judici. Dilatar els processos, col·lapsar la justícia, i no acatar les accions judicials perquè no m'agraden. I després ho farem amb el poder legislatiu i l'executiu. Voreu com s'indignen també i no reconeixeran que els primers irresponsables foren ells.

Bé, en aquestes estava, enmig de l'embús habitual, pensant en els meus veïns de vehicles, que som els que realment alcem el món anant a treballar en punta de matí, pagant els nostres impostos i fent tot el que podem per tirar avant, malgrat les dificultats i les nostres imperfeccions. Som nosaltres, els que posem els carrers, i no aquesta colla de vivales els que resolem els problemes.

Com han començat els anuncis he canviat d'emissora i he escoltat una preciosa cançó dels anys 60 "All I have to Do is Dream" de The Everly Brothers. Dreeeeeam, dream, dream, dream... i allà em tenies fent eses amb el cotxe per ballar la cançó al mig de l'embús a 10km/h. Damunt l'han repetit per a què la tornara a gaudir!

En fi, he vist l'inici del dia d'una altra manera. Un moment màgic.

Les xarxes que atrapen

Fa uns moments que he enviat un correu electrònic, i el msn m'ha informat que el meu contacte s'havia afegit a la xarxa d'un tal Sergio Gil. En llegir-ho primer he pensat "eixe qui és?". Després "i a mi que m'importa!". Finalment he recordat reflexions que he escoltat de facebook i semblants, on entres per a estar connectat i acaben sabent totes les teues intimitats, n'hi ha qui les utilitza per a bé i n'hi ha qui les utilitza per a mal, i després ja estàs atrapat a la xarxa.

Espai amb les noves tecnologies. Tenen aspectes positius, però millor no abusar-ne. Com en tot en la vida. I millor quedar amb Sergio Gil a fer-se un café sense fer-ne pregó.

La crisi psicològica

És cert que n'hi ha crisi econòmica per a molta gent, especialment per als que menys tenen. D'altres pateixen una crisi més psicològica que econòmica. És el cas dels bancs, que demanen ajudes al govern, pugen els interessos, no donen préstecs a persones o empreses de solvència contrastada... Però ací estan els BENEFICIS dels principals bancs espanyols durant el 2008:

• Banco Santander: 8.876 milions d'euros
• BBVA: 5.020 milions d'euros
• La Caixa: 1.802 milions d'euros
• Banco Popular: 1.052 milions d'euros
• Caja Madrid: 840 milions d'euros
• CAM: 390 milions d'euros

Això és patir una crisi? Jo vull una crisi com eixa per a la meua butxaca!!

És cert que eixos resultats representen una reducció dels beneficis obtinguts en el 2007. Pobrets. Acostumats a vore qui pixa més lluny i més alt, ara resulta que perden beneficis, i pateixen i necessiten ajudes del govern.

Hauriem de traure tot el que ens queda dels bancs i deixar-los realment amb el cul a l'aire! Pocavergonyes!