Dies de molt, vespres de res. Aquesta setmana he trobat motius (sempre en tinc) i temps (això ja és més difícil) per escriure ací més de l'habitual. Ara per exposar-vos dues frases reflexe d'aquest país cada volta més virtual i sense ànima.
Si els valencians foren negres, votarien el kukuxklan. Frase de l'última novel·la de Ferran Torrent "Només Socis".
Si els fills de puta volaren, estaria tot el dia núvol. Frase de Vicent Galduf, en el blog Des de Llíria cap a Itaca, i que es podria aplicar a totes les notícies que cada dia demostren com s'està desmantellant la sanitat pública per a benefici d'amistats perilloses dels nostres governants, i per a tortura de la nostra salut, i fins i tot la mort.
14/2/08
12/2/08
Dies de cinema
Gràcies (o per culpa) del cicle de cinema en valencià de les universitats valencianes en les últimes setmanes he vist més pel·lícules al cine que habitualment: o siga dues, quan normalment, vaig de tard en tard.
La primera Cassandra's Dreams, de Woody Allen, està ben feta i manté la tensió. Em va recordar Match Point, del mateix director, perquè sembla que ser ric està inevitablement vinculat a algun pecat inconfessable. Jo sabia que per a ser ric calia furtar, però que calguen altres coses... encara que ben mirat, ja que t'empastres...
La segona és d'aquelles pel·lícules que t'entrenen si ets xafarder, si t'agrada que et conten la vida d'altres, encara que siguen com la teua: Barcelona (un mapa). Una pel·lícula de Ventura Pons, que ha superat aquella etapa primerenca de pel·lícules més xorres que lloables, i que amb títols com La Vida abismal o Anita no perd el tren, fa un cinema de veritat.
La tercera no va poder ser "Irina Palm", que tenia molt bona pinta, però espere que la pròxima "Taxista full" siga possible.
Han plogut gotetes
Aquest matí quan anava cap a la feina, parada a l'embús de cada dia, s'ha acabat de fer de dia i aleshores ho he vist: havien plogut gotetes. Durant la nit havien caigut unes gotes menudes, menudes com el cap d'una agulla de cap rematada amb perla, i s'havien secat deixant una subtil petjada sobre el vidre, net de feia dos dies, del parabrises del meu cotxe. No havien fet cap soroll i el seu rastre era quasi imperceptible. Intrascendent i alhora real.
No les he recordat fins que he tornat a agafar el cotxe en acabar de treballar, quan unes altres gotes, més grans però indecises pel que feia a la seua intensitat, han substituït les gotetes seques de la matinada. I ara escric açò, intrascendent però abellidor, mentre altres gotes, d'intensitat variable, m'acompanyen amb el seu so fosc quan es deixen caure sobre el fibrociment del celobert.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)