Miracle!

Ací on la veieu aquesta planteta de Déu és la resurrecció d'una altra més gran i ufanosa que vaig heretar del meu germà. Aquella va morir. No sé si el tete li cantava o li contava, però segur que la feia riure més que jo, i possiblement morí de pena. Després de les pluges torrencials i continuades de setembre i octubre, i, segurament, després de vore que jo no era tan antipàtica com semblava -només vaig a la meua-, s'ha animat a eixir i l'altre dia em va sorpendre aquesta imatge.

Al costat n'hi ha un gesmiler, nou de trinqui, que ha mort ofegat per les mateixes pluges. No el vaig cobrir a temps. A més que estan en un pati més aviat fosquet.

Ara fa quasi un any escrivia una cosa semblant d'una ponsètia. La conclusió és que la meua primavera és al novembre. Ja m'ho diuen que sóc rareta.

Yes, we can

Fa 45 anys Martin Luther King digué "I have a dream". Aquesta matinada nostra el somni ha adquirit una contundència aplastant. Obama és el nou president dels Estats Units d'Amèrica. És l'home que, en una societat encara racista, ha convençut milers de ciutadans, de tots els colors, de què un societat millor és possible, que un món millor és possible.

Però si aquesta data històrica té una imatge, per a mi és la del reverend Jessie Jackson, plorant amb emoció continguda al mig de la multitud que celebrava la victòria d'Obama. Imagine com d'emocionant deu ser viure eixe moment per a una persona que ha sigut candidat a la presidència dels EUA en dues ocasions, i que ha lluitat pels drets dels afroamericans durant dècades. És l'emoció de viure el somni fent-se realitat. És l'emoció.