Canvi d'adreça

Aquest blog emigra a http://25dabril.wordpress.com/ amb motiu de la decisió de Blogger d'afegir .es a l'URL.

Ací ens trobarem: 25 d'abril

Dones valentes

Les dones de Síria que protesten contra Al-Assad i que ploren les morts dels seus fills i parents per la repressió militar. Les dones d'arreu del món que són violades com a màxima humiliació per motius ideològics, econòmics, bèl·lics o, simplement, imbècils i han de seguir avant amb eixe dolor físic i mental. Les dones d'arreu del món que lluiten per la supervivència dels seus èssers més estimats allà on n'hi ha sequera, guerra, pobresa i on la població pateix les injustícies socials generades per altres que viuen molt bé.

Mai no n'hi haurà prou monuments per a homenatjar-les. Ni n'hi haurà prou dies de la dona per a fer-les protagonistes.

Fred i silenci

Divendres 3 de febrer. Sant Blai. 19h, plaça de la Mare de Déu de València. 5 minuts de silenci per les víctimes de l'accident del Metro de juliol de 2006. Aquesta vesprada n'hi ha poca gent concentrada. Fa molt de fred i la plaça està excepcionalment buida. Són possiblement els 5 minuts de major silenci en aquests més de cinc anys de concentracions. Seguim esperant respostes.

Bon 2012, amb humor

Aquest any necessitarem molt d'humor per a suportar el que fa temps que la gent amb trellat preve, però els de "l'espania-va-bien" no volen vore. Així que, de moment, ací està el triatló dels pingüins al Pou Clar d'Ontinyent. Diversió i exercici, contra la fi del món.

Es busquen valents

Fa temps que ho dic, els valencians no existeixen, han desaparegut sota la seua cobardia i els seus complexes d'espanyols que no parlen castellà. Eixos complexos els han dut a deixar de mirar a Europa, com feien fa dècades per a exportar la taronja o el moble, o anar a comprar maquinària i buscar idees noves. Ara miren Madrid i regalen les caixes i bancs, o simplement els afonen, i amb ells la resta de l'economia productiva.

Fan falta valencians valents, sense complexos de portar el mòbil en valencià, de fer les factures en valencià i anglés, de vore món per a innovar i eixir d'aquest pou on ens han posat els temeraris i els inconscients.

Si en coneixeu algun/na...

Fent broma i al mateix temps siguent seriós

No sóc seguidora de Jordi Évole però reconec que el seu discurs en rebre el premi Ondas 2011 paga la pena. Per una banda per les crítiques fetes mitjançant bromes, i per altra per allò que ha dit quan s'ha posat seriós després d'haver concentrat en ell l'atenció del públic.

Utòpics, idealistes, ingenus

Ahir en un míting de Compromís actuava Pau Alabajos, i una de les cançons que va interpretar em va impactar especialment. No sé si Baldo arribarà el 20-N a Madrid, però si arribara seria, com es va dir ahir al míting, per tots aquells utòpics, idealistes, ingenus que han lluitat durant anys defenent un País València sense complexos de ser país i de ser valencià, de progressar socialment i en llibertats. Els meus pares, els meus tios i gent com ells que no contents amb el que hi havia van crear empreses, escoles i caixes, per construir el país que els agradava més i en valencià. Gràcies a tots ells utòpics, idealistes, ingenus.

Utòpics, idealistes, ingenus

D’acord, nosaltres som els utòpics,
idealistes, ingenus
que no fan més que somiar.
Però estem farts de creuar-nos de braços
mentre la terra s’afona sota els nostres peus.

D’acord, sabem que no som perfectes,
tenim els nostres punts febles,
però aprenem dels errors.
Almenys vivim amb la consciència tranquil·la,
perquè hem fet tot el possible per tal de canviar el món.

D’acord, nosaltres som els il·lusos
guardians de causes perdudes,
inconformistes tossuts.
Però hem dit prou, ja no volem refugiar-nos
darrere de les paraules, ara passem a l’acció.

D’acord, ens falta molta experiència,
convé sumar els esforços,
i els càntics de tanta gent,
però anem creixent, ens fem més forts cada dia,
mai no perdem l’esperança i seguim avançant.

Pau Alabajos

Escolta: Utòpics, idealistes, ingenus
UTOPICS, IDEALISTES, INGENUS

Inventiva contra la crisi

Avui he llegit que una empresa valenciana de la construcció s'ha reinventat en proveïdora de terra batuda per als camps de tennis utilitzant les bovedilles o corbades trencades que fabricàven. Celabasa, que així es diu l'empresa, ha ampliat el negoci, després de deixar a la força l'àmbit de la construcció per la crisi immobiliària, a la construcció i manteniment de pistes de tennis i pàdel, amb els aparells complementaris de xarxes o rastrells.

Tierra batida de Carlet para la Copa Davis


Un altre exemple d'innovació l'he trobat en un empresari de Montmeló. Un ferreter que ha inverit en una web de comerç electrònic i ha salvat la seua botiga de la davallada de vendes ampliant el mercat mitjançant internet.

Imaginació, creativitat, viatges a l'estranger, internet, treballar i treballar, no n'hi ha una altra...

Homenatge a Estellés

Juguen, se'n riuen:
una pilota passa
de l'una a l'altra.
Una d'elles s'estira
la goma de les bragues.

del llibre Navegacions Dubtoses

Sabors

Peixos de platja, clòtxines i tomates valencianes, formatge de Catí... tot de prop, tot ple de sabor. De tant en tant, pareu el món disfrutant amb plaers autòctons.

Tenim un Compromís

Ni en el millor dels somnis pensava que avui escriuria en aquest blog que tinc grans motius de felicitat. Les enquestes eren com sempre: negatives. Cabia la possibilitat d’alguna xicoteta alegria, però res no em donava a entendre que seria possible aquesta onada taronja de somriures. 345 regidors i 6 diputats a les Corts ha tret Compromís. Amb tots els defectes i virtuts de qui es dedica a la política de cor i no per ambició professional. Ací estem, amb tota la faena per davant, que ens exigirà un gran esforç personal. Ací estem perquè creiem que un altre món és possible i que ningú el farà per nosaltres. Comencem a arromangar-nos amb tota la il•lusió del món, sense oblidar que mai agraïrem prou a Mónica Oltra el seu treball, la seua inspiració, la seua valentia. Gràcies!

I amb el somriure la revolta

Superbarrio Gómez fou un superheroi mexicà dels anys 80 que defensava la gent de barri i la gent que podia quedar-se sense casa per no poder-la pagar. No és broma ni cap personatge de còmic. Era una persona de carn i ossos i les seues armes eren els acudits i l'humor: Ridiculizábamos al poder con humor y sin violencia. Ho explica en La Contra de La Vanguardia, on sempre podem trobar persones excepcionals, excepcionalment entrevistades.

Ara ja no existeix perquè la desmobilització dels barris es feu amb l'eficàcia que calia haver aplicat per a resoldre els problemes. I després vingué la delinqüència i la droga.

Però n'hi hagué un temps en el que les armes erens els acudits i els avions de paper.

Terrasses d'hotels

Ja havia sentit temps arrere que alguns hotels de Barcelona estaven aprofitant les seues terrasses superiors per al gaudi de qualsevol persona, no només dels clients. Una manera com una altra d'aprofitar un espai i obrir una nova possibilitat de negoci: renovar-se o morir en l'actual crisi total.

Avui he comprovat que a més tenen una pàgina web: A vista d'hotel. I durant una setmana les promocionen amb activitats diverses. Són més de trenta espais per sobreposar-se als espais tancats de les ciutats. Una bona idea.

Una frase gran

L'alegria d'haver bregat durant la joventut per un ideal segueix determinant la nostra conducta molt després de què el dubte ens haja fet lúcids, conscients i desesperançats.

Avui Juan Marsé diu a la Vanguardia que aquesta frase és de Joseph Roth, un escriptor que no conec de res però que m'ha convençut amb aquesta frase.

1000 visites!

Una imatge

Els colors... fan boniques coses lletges.

Sant Jordi a Barcelona

M’agraden els llibres, quasi més comprar-los que llegir-los. Fa anys que trobe fascinant que durant un dia la gent òmpligua les llibreries i es venguen el 10% dels llibres de tot l’any. Es pot considerar que és com un dia comercial del tipus “San Valentín” o el “Dia de la Madre”. Però, personalment, trobe més profitós que la gent compre llibres un dia, a més amb un 10% de descompte, que que compre perfums o bombons perque toca. I si a més llegeixen els llibres, millor encara.

Aquest any ha sigut possible veure-ho in situ, amb parades de roses arreu i llibreries plenes a rebentar. Moooolt bonic. Llàstima haver de mirar el pressupost i no poder comprar tots els llibres que em deien: llegeix-me!

100 post i una bona notícia

El comptador diu que he penjat 100 post o articles. No està malament. El ritme és lent, de vegades massa espaiat, però 100 és un número redó i gran per a celebrar-ho.

Dels temes que fa dies que tinc en ment per a comentar ací, he optat per l'últim tema que em va cridar l'atenció ahir:

El canal 24 hores de Gran Hermano cau per la poca audiència

A més el titular de 3cat24 és bonic. Van assassinar CNN+ perquè costava molts diners per a l'audiència que tenia i el van substituir per 24 hores de Gran Hermano. No sé si el trellat o l'excés d'oferta de baixa elaboració ha provocat aquest fracàs, però m'agrada. CNN+ no tornarà, però almenys qui el va assassinar ha fet el ridícul. Ja era hora!

Plantarem cara

Ahir vaig trobar-me la notícia d'un entrenador de futbol que no volia seguir amb una roda de premsa perquè no li deixaven parlar en català. L'entrenador és aragonés, de Mequinensa, un poble d'Aragó que parla català. L'entrenador havia contestat en castellà les preguntes que li havien fet en castellà. L'entrenador, que entrena el Girona, va voler contestar en català una pregunta que se li va fer en la seua llengua. Els periodistes que seguien la roda de premsa a Osca no van deixar-lo parlar.

Ja fa molts anys que la Constitució permet l'ús del català (valencià, balear, el que vullgueu, també el gallec i el basc), però encara està per vore que determinats espanyols entenguen el que vol dir llibertat, respecte, riquesa lingüística, que són drets constitucionals. Ja fa molts anys que aguantem, que esperem el seu canvi, l'evolució de determinada tropa. Ens estem cansant de repetir el mateix.

He trobat que Carles Capdevila, director del diari Ara, explicava perfectament el que jo volia dir referent a la notícia de l'entrenador de futbol. Així que ací teniu el text, que ja és la segona volta que el publica.

Sempre plantaré cara

Vaig publicar aquest article a l'ARA, amb el títol Gent normal i problemes reals l'endemà que Mariano Rajoy hagués dit que no era normal parlar català al Senat i que aquest no era un "problema real". El torno a publicar ara i aquí en suport de Raül Agné, que va acceptar respondre les preguntes que calgués en castellà però reclamava el dret a fer-ho també en la nostra llengua als periodistes gironins

CARLES CAPDEVILA

Desconfiaré sempre de qui no respecti la meva llengua. Perquè, en fer-ho, demostra que no em respecta a mi, i alhora que no respecta un bé cultural essencial. Desconfiaré sempre de qui no trobi normal el seu ús institucional i simbòlic, perquè no troba normal la meva realitat cultural i perquè a sobre es pensa que té dret a decidir què és la normalitat, i curiosament la normalitat és ell, i no jo. Desconfiaré sempre de qui digui que el meu problema no és real, perquè em menysté a mi i perquè es creu amb el poder de decidir què és real, i casualment també ho és ell, i no jo. Desconfiaré sempre de qui digui que les llengües són per entendre'ns i no per crear problemes i faci servir aquest argument per crear problemes amb les llengües. Desconfiaré sempre de qui manipuli realitats deliberadament i gosi acusar llengües perseguides de ser les perseguidores. Desconfiaré sempre de qui vegi com a despesa innecessària la promoció de la meva llengua i com a inversió imprescindible la promoció de la seva. Desconfiaré sempre de qui vulgui acomplexar-me perquè parlo amb naturalitat la llengua dels meus pares. Desconfiaré sempre de qui em negui la llengua, perquè em sento compromès amb els que l'han salvat perquè jo la pugui ensenyar als meus fills. I procuraré enfadar-me poc, només el que jo trobi normal i davant d'amenaces que jo consideri reals. I sempre, però sempre, plantaré cara.

Jo no sabria dir-ho millor

Publicat a El Pais, de Forges