Vicent Andrés i Estellés va nàixer a Burjassot tal dia com avui de 1924. Amb aquesta excusa s'ha convocat la Festa Estellés, a la que s'han adherit diversos pobles. Un sopar i uns poemes en homenatge seu.
Jo he aprofitat l'avinentesa per a llegir un llibre que vaig comprar fa anys i que encara no havia llegit (com passa sovint). Quan deixàvem de ser infants de Gemma Pasqual i Escrivà. He de dir que m'ha encantat, embadalit, entendrit i emocionat. És una narració senzilla d'una infantesa com qualsevol altra, que es veu violentada per una guerra incivil i una repressió posterior brutal. A partir d'autobiografies del propi Vicent Andrés i dels seus poemes, l'autora ens crea un ambient de poble pla i un incipient poeta que ja apunta els trets personals que tindrà d'adult. Vicent és el fill del forner, és el poeta de la realitat i del desig sexual, i és, malauradament encara, un poeta derrotat. La guerra, la dictadura i fins i tot la democràcia li xafaren l'existència. I encara ara el xafen: avui Canal 9 ha emés, al programa Dossiers, un reportatge sobre Miguel Hernández.
Allò que val és la consciència
de no ser res si no s'és poble
Doncs això... no ser res.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada