Després de diversos mesos sense poder acudir per motius de treball o personals, finalment avui, in extremis, he aconsegit acudir. En arribar a l'hora prevista, he vist dos policies nacionals que s'apropaven a les persones amb samarreta negra de l'Associació de Víctimes. Els han demanat el permís de la concentració, que, finalment estava en regla. Algú haurà cridat als policies, si no no haurien aparegut tan puntuals. Una furgona de la policia municipal estava aparcada al lloc on es sol fer la concentració. Tanta por fan uns familiars i víctimes d'un accident silenciat i ocultat a qui cap autoritat fa cas? Finalment els apòstols de la catedral els han fet companyia en la concentració.
En un moment determinat m'he fixat en dues xiquetes menudes, que solen acudir-hi amb la seua mare. Crec recordar que en una altra concetració ella va explicar que havia mort la seua germana, i que la seua filla menuda, de dos o tres anys, duia el seu nom. Aquestes xiquetes porten manifestant-se amb la seua mare tota la seua vida. Cada mes recorden la seua tia. Cada mes viuen l'abandonament d'una administració que les hauria de protegir. Cada mes apendran que cal lliutar pacient i constantment per aconseguir allò que creguen just.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada