Encara n'hi ha bona gent

Una notícia apareguda ahir a La Vanguardia em va cridar molt l'atenció. Una dona busca una altra que, sense conèixer-la de res, li va dir fa un temps, mentre anaven en l'autobús, que es fera una analítica amb determinats paràmetres. Com a conseqüència d'això se li va detectar un tumor d'hipófisi en un estat inicial, va ser operada i va evitar, d'ací uns anys, que la seua vida es deteriorara lamentablement.

La història crida l'atenció perquè sembla fruit de la ficció. Una dona, que no coneix de res una altra, l'avisa d'una malaltia que els metges haurien tardat mesos o anys en detectar, i li salva la vida. Sembla increible, perquè la història inclou un important grau de generositat, per dir-ho a l'altra dona, i de professionalitat o experiència acumulada, per ser capaç de vore el que a simple vista no es veia.

Ahir vaig pensar que els miracles existeixen, i els seus ingredients són bondat i faena ben feta. Llàstima que no estiguen de moda.

Fuster a "Els racons de la memòria"

Als darrers anys, Fuster va caure en un silenci espés i indesxifrable. Li ho vaig preguntar un dia, que érem junts a l'Ajuntament de València, que ens feia no sé quina mena d'homenatge, essent-ne alcalde Pérez Casado. Li ho vaig preguntar a cau d'orella, mentre les autoritats feien sermons: "Per què calles, Fuster?", i em va contestar, tan abrupte com sempre: "Que no veus què passa?". I va fer una mirada circular, que abastava el País sencer. "Que no ho veus burra? Això està clarissim" Suposo que volia dir que ell sabia que havia perdut la partida. (Pàg. 127)

Recuperant l'hàbit de llegir

Després de l'estiu es solen fer "bons propòsits" de nova temporada. Un dels meus és recuperar l'hàbit de lectura, el seu recer, per aixoplugar-me de les "tempestes perfectes" i les "catastrofes perfectes" que ens envoltaran durant els pròxims temps.

De moment, estic complint i vos aniré fent tastets. D'entrada m'apetia recuperar lectures pendents com alguns llibres d'Isabel-Clara Simó, que sempre m'ha impactat per la varietat de les seues temàtiques. Tot i que d'entrada em va fer un poc de peresa llegir el seu últim llibre, pel que podia tindre de nostàlgic o d'antic, una frase de la contarportada em va atrapar: "Escriure és viure".

Vaig tindre una volta l'ocasió de tractar-la per qüestions de treball i, efectivament, eixa frase havia de ser escrita per ella, perquè ella viu el que escriu, i considera que escriure és tan inmens com viure.

Així m'he trobat davant un text ple de racons viscuts, de memòria -de vegades massa a corre-cuita- escrita, de personatges coneguts i d'amics seus, d'experiències vitals, i de sinceritat en frases com aquestes: He escrit obsessivament, aplicadament, abrandadament. He escrit amb passió, i he suat i plorat i tremolat escrivint. Com cal que sigui [...]

I ho he fet només en la meva llengua, per tossuderia, sí, per patriotisme, també, però sobretot -sobretot- per necessitat.[...]

Escriure és viure. No hi ha fugida, ni escapatòria. No hi ha remei. Si comences a escriure ja no pots parar.

Encara que només siga un insignificant blog.

Metges de luxe en una sanitat precària

Aquest estiu s'ha fet a València un transplantament de cara que no s'havia fet mai a l'estat espanyol. L'operació l'ha fet un metge que apareix sovint als mitjans de comunicació, el Dr. Cavadas, pels seus innovadors transplantaments. L'aparent afany de protagonisme que demostra l'esmentat doctor, es veu compensat quan, en llegir una entrevista que se li fa al diari Levante-EMV, demostra ser una persona que xafa de peus a terra, que li pot agradar més o menys eixir als diaris, però que és conscient de la sort que té de fer una faena que li agrada i de viure a un país desenvolupat, i que el sentit últim de tot això és poder ser útil a la gent. No content amb ser un bon metge on es guanya el jornal, té el gest generós de treballar gratuïtament a Àfrica, en condicions de treball difícils.

És curiós que, tenint metges de luxe com el Dr. Cavadas, la sanitat valenciana haja entrat en franca decadència. Les atencions als centres de salut no són suficients per a poblacions com les de L'Horta, les atencions als hospitals són insuficients per a la població existent, els metges que han estudiat ací han d'anar fora a trobar unes condicions de treball dignes, igual que les infermeres, i ens atenen metges estrangers que no sempre en entenen en la nostra llengua. Per no parlar de quan et perden l'historial, o es penja l'ordinador que dóna les visites, o s'equivoquen en un anàlisi. I la solució a això per a determinada gent és privatitzar-ho. És a dir, que una empresa faça negoci amb la nostra salut, serà millor que tindre els hospitals i el personal en bones condicions.

No estem tan malament com a Àfrica, però és una llàstima que després de dècades construint un sistema sanitari decent, per deixadesa i per interés econòmic, ara enfilem per un pedregal, qui sap si fins a l'Àfrica.