Avui fa tres anys de l'accident de la Línia 1 del Metro de València. Avui fa tres anys podria haver sigut familiar directa d'una de les víctimes. M'imagine com van viure els familiars i amics les primeres hores d'incertesa. M'imagine que farien com jo, que en enterar-me vaig telefonar per saber el parador d'aquelles persones pròximes que són usuàries habituals del Metro. La meua incertesa va durar poc i acabà amb final feliç. Però m'imagine que passarien hores abans que alguns familiars pogueren confirmar la mala notícia que suposaven. M'imagine el colp dur i contundent de la confirmació d'unes morts que no s'esperaven. De la desaparició de persones que eren esperades per a dinar o a l'hora de sopar, en acabar les jornades laborals, i que no tornaren mai més. I m'imagine i em dol, com si ho haguera patit directament, la desesperació de trobar tancades les portes de la Generalitat i de la Justícia quan es demanaven respostes que confortaren aquelles absències totals.
Perquè si dura és la mort d'una persona que estimes en un accident que no esperes, més dura crec que és l'experiència de sospitar que eixa mort era evitable, que era una mort provocada per la deixadesa de competències, per la falta d'inversions, per la degradació d'un servei públic, per la falta de voluntat política de donar servei al ciutadà. I dur és demanar justícia i que te la neguen amb la destrucció de proves que poden dir moltes veritats que a alguns no els agraden.
Han sigut tres anys de dol i de desempar. Encara avui ploren els familiars de les víctimes no només per les morts, sino també pel menyspreu del poder que els hauria d'haver fet costat. Encara avui he vist plorar per la mort de l'amiga de l'ànima o per la neboda.
Han sigut tres anys de silencis elocuents. Silencis que declaren culpable a qui calla. Silencis que parlen de les misèries humanes dels que manen i dels que els donen el poder. Perquè això que ha passat a 43 morts i 47 ferits i les seues famílies ens ha passat a tots. Perquè la deixadesa dels governs, un dia o altre, ens acaba afectant (amb una mala atenció sanitària, amb la falta d'ajudes als depenents, a la falta d'inversions en infraestructures...). Però si hem consentit en morir com a ciutadans i hem abandonat les nostres responsabilitats cíviques, segurament no ens importarà morir en un altre vagó de metro. I si ens passa, no ja no serem ciutadans i no sabrem reclamar justícia ni respostes.
Què haguera passat si una germana del Sr. Camps o del Sr. Garcia Anton haguera anat al tren accidentat?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada