25 d'Abril

Fred i silenci

2012-02-10T21:17:00.003+01:00

Divendres 3 de febrer. Sant Blai. 19h, plaça de la Mare de Déu de València. 5 minuts de silenci per les víctimes de l'accident del Metro de juliol de 2006. Aquesta vesprada n'hi ha poca gent concentrada. Fa molt de fred i la plaça està excepcionalment buida. Són possiblement els 5 minuts de major silenci en aquests més de cinc anys de concentracions. Seguim esperant respostes.

Rubianes for ever

2012-01-20T17:31:00.003+01:00

Anit vaig vore Pepe & Rubianes, un documental de Manuel Huerga on els seus amics parlen d'ell al voltant d'una taula, de com era, com el varen conèixer... tot ben adobat amb fragments de les seues actuacions. La seua capacitat de captar l'atenció dels altres i la seua expressivitat són inigualables. Encantada d'haver-te conegut.

Idees per a les rebaixes

2012-01-09T17:02:00.002+01:00

Mentre els governs no atinen un altre sistema que l'increment d'impostos per a augmentar la recaptació, dos joves catalans han ideat un sistema per a contradir el que fan els polítics i de manera legal. A través d'una pàgina web venen abonaments per al metro de Barcelona a menor preu que l'oficial. Com? Fent que hi haja patrocinadors que paguen la rebaixa i la web on es ven, al mateix temps que es promocionen. Bona idea!

Si en voleu saber més, mireu-ho al diari Ara:

Dos joves s'inventen un sistema de patrocinis per rebaixar el preu de la T-10

Bon 2012, amb humor

2012-01-01T23:49:00.003+01:00

Aquest any necessitarem molt d'humor per a suportar el que fa temps que la gent amb trellat preve, però els de "l'espania-va-bien" no volen vore. Així que, de moment, ací està el triatló dels pingüins al Pou Clar d'Ontinyent. Diversió i exercici, contra la fi del món.

Contra la línia d'alta tensió a La Vall d'Albaida

2011-12-08T10:31:00.003+01:00

L'estiu del 2010 n'hi hagué un gran incendi a La Vall d'Albaida. Ara hi passa una línia d'alta tensió. El progrés no s'ha de fer necessaràriament sobre la destrossa del paisatge. El progrés és anar a millor mantenint allò que tenim de bo. El progrés és saber protestar de manera bonica com aquest vídeo.

Es busquen valents

2011-12-05T12:08:00.002+01:00

Fa temps que ho dic, els valencians no existeixen, han desaparegut sota la seua cobardia i els seus complexes d'espanyols que no parlen castellà. Eixos complexos els han dut a deixar de mirar a Europa, com feien fa dècades per a exportar la taronja o el moble, o anar a comprar maquinària i buscar idees noves. Ara miren Madrid i regalen les caixes i bancs, o simplement els afonen, i amb ells la resta de l'economia productiva.

Fan falta valencians valents, sense complexos de portar el mòbil en valencià, de fer les factures en valencià i anglés, de vore món per a innovar i eixir d'aquest pou on ens han posat els temeraris i els inconscients.

Si en coneixeu algun/na...

Fent broma i al mateix temps siguent seriós

2011-12-05T11:50:00.004+01:00

No sóc seguidora de Jordi Évole però reconec que el seu discurs en rebre el premi Ondas 2011 paga la pena. Per una banda per les crítiques fetes mitjançant bromes, i per altra per allò que ha dit quan s'ha posat seriós després d'haver concentrat en ell l'atenció del públic.

2011-11-07T18:26:00.003+01:00

Tenia altres coses per a publicar, però aquest post era necessari. Avui les portades dels diaris parlen del govern de concentració de Grècia, de la possible dimissió de Berlusconi, de la prima de risc d'Itàlia, del debat entre Rajoy i Rubalcaba, del forat del Banc de València... i, a més, canvien contínuament les notícies destacades. Així i tot, a la portada de La Vanguardia s'ha colat el següent titular:

La Casa Blanca niega oficialmente la existencia de vida extraterrestre
La Administración Obama responde a la petición de 12.078 estadounidenses que pedían explicaciones sobre la supuesta relación entre alienígenas y humanos

Definitivament el món s'acaba.

Utòpics, idealistes, ingenus

2011-11-06T13:58:00.002+01:00

Ahir en un míting de Compromís actuava Pau Alabajos, i una de les cançons que va interpretar em va impactar especialment. No sé si Baldo arribarà el 20-N a Madrid, però si arribara seria, com es va dir ahir al míting, per tots aquells utòpics, idealistes, ingenus que han lluitat durant anys defenent un País València sense complexos de ser país i de ser valencià, de progressar socialment i en llibertats. Els meus pares, els meus tios i gent com ells que no contents amb el que hi havia van crear empreses, escoles i caixes, per construir el país que els agradava més i en valencià. Gràcies a tots ells utòpics, idealistes, ingenus.

Utòpics, idealistes, ingenus

D’acord, nosaltres som els utòpics,
idealistes, ingenus
que no fan més que somiar.
Però estem farts de creuar-nos de braços
mentre la terra s’afona sota els nostres peus.

D’acord, sabem que no som perfectes,
tenim els nostres punts febles,
però aprenem dels errors.
Almenys vivim amb la consciència tranquil·la,
perquè hem fet tot el possible per tal de canviar el món.

D’acord, nosaltres som els il·lusos
guardians de causes perdudes,
inconformistes tossuts.
Però hem dit prou, ja no volem refugiar-nos
darrere de les paraules, ara passem a l’acció.

D’acord, ens falta molta experiència,
convé sumar els esforços,
i els càntics de tanta gent,
però anem creixent, ens fem més forts cada dia,
mai no perdem l’esperança i seguim avançant.

Pau Alabajos

Escolta: Utòpics, idealistes, ingenus
UTOPICS, IDEALISTES, INGENUS

Arbres de Nadal i ferreteria on-line

2011-10-27T18:34:00.005+02:00

El suplement Dinero de La Vanguardia d'aquest diumenge tenia coses interessants. Per una banda Fernando Trias de Bes parlava del bescanvi 2.0 i com un sistema antic, com l'intercanvi d'objectes, amb internet, pot convertir-se en un negoci per les seues possibilitats de difusió dels objectes més enllà de l'abast d'una botiga en un carrer concret. Em va divertir molt el negoci muntat per un tal Scott Martin que, als Estats Units, recull els arbres de Nadal després de les festes, els planta i els cuida durant un any, i els torna a vendre al mateix propietari, si aquest ho vol. Conserva viu l'arbre i a més dóna un servei. Genial. Quants negocis podem crear de les escombraries? Per les tones que generem deuen ser molts.

Una altra cosa interessant era la reflexió de Núria Beltran, directora gerent d'Escodi sobre la falta de prestigi que sol tindre el comerç, especialment el menut, però com d'importants són les grans marques comercials. Per a Beltran, com en el conte d'Els tres porquets, aquell que està ben preparat pot evitar que el llop-crisi li tombe la casa a terra. L'exemple era un altre article de La Vanguardia: Bricmania. Un ferreter de Montmeló que, apasionat d'internet, havia montat una web de comerç electrònic i havia ampliat de manera important el seu mercat i negoci.

Exemples de com la imaginació ens permet sobreposar-nos a les dificultats

Dia de notícies agredolces

2011-10-21T09:03:00.000+02:00

Avui és un dia de notícies a tota plana als diaris, importants, de les que marquen un abans i un després. I de les que t’acabes cansant per excés de comentaris. D’una banda, ETA ha anunciat l’abandonament de la lluita armada. Això és una molt bona notícia, especialment enmig de les males notícies econòmiques que ens envolten quotidianament. Però ho seria més si ETA no ens hagués desil•lusionat altres vegades amb treves que no ho eren del tot, i si allò que anomenen esquerra abertzale haguera fet una condemna clara i contundent de la violència terrorista. Així doncs és una bona notícia a mitges, de la que haurem d’esperar les certificacions posteriors que només ens donarà el temps. És el principi d’un final que tots els colors del verd es mereixen.

Per altra banda, el dictador de Líbia ha sigut assassinat pels rebels que es van alçar en armes contra ell i el seu règim, i que ha convertit el país en una guerra civil. Aquesta notícia és important pel punt d’inflexió que marca, però que això signifique la pau i la llibertat a Líbia és una altra cosa. Això és més difícil que assassinar un dictador.

Però la notícia destacada per a mi és la reunió entre el president de la Generalitat i l’Associació de Víctimes de Metro 3 de Juliol. Cinc anys han hagut d’esperar per a què un president, diferent d’aquell que els hauria d’haver rebut, els haja obert les portes de la Generalitat. El govern de la Generalitat mai ha volgut escoltar veus discordants en aquest tema, només ha volgut tapar-ho. El nou president Fabra ha fet el gest de rebre, però no el de qüestionar-se si es pot fer alguna cosa més. Sembla que els han rebut, els han escoltat, però segueixen en la seua cantinela d’haver fet el que calia i que no cal revisar ni millorar res. Un gest, però insuficient.

Inventiva contra la crisi

2011-09-18T19:23:00.005+02:00

Avui he llegit que una empresa valenciana de la construcció s'ha reinventat en proveïdora de terra batuda per als camps de tennis utilitzant les bovedilles o corbades trencades que fabricàven. Celabasa, que així es diu l'empresa, ha ampliat el negoci, després de deixar a la força l'àmbit de la construcció per la crisi immobiliària, a la construcció i manteniment de pistes de tennis i pàdel, amb els aparells complementaris de xarxes o rastrells.

Tierra batida de Carlet para la Copa Davis

Un altre exemple d'innovació l'he trobat en un empresari de Montmeló. Un ferreter que ha inverit en una web de comerç electrònic i ha salvat la seua botiga de la davallada de vendes ampliant el mercat mitjançant internet.

Imaginació, creativitat, viatges a l'estranger, internet, treballar i treballar, no n'hi ha una altra...

Homenatge a Estellés

2011-09-11T23:40:00.001+02:00

Juguen, se'n riuen:
una pilota passa
de l'una a l'altra.
Una d'elles s'estira
la goma de les bragues.

del llibre Navegacions Dubtoses

10 anys de l'atemptat de 11-S a Nova York

2011-09-11T23:22:00.004+02:00

Sempre recordaré els carrers buits de Morella, cap a les 15'30h de la vesprada d'un dia com avui de fa ara 10 anys, on només s'escoltava el que deien els televisiors dels bars del carrer Blasc d'Alagó en les que eren les meues primeres vacances d'un mes sencer. Era un contrast estrany la buidor de gent i la saturació de so televisiu. En vore les imatges vaig entendre l'elevació del volum, innecessari per l'absència d'altres sorolls. No podia ser allò que veia, no ho acabava d'entendre: un gratacel en flames per impacte d'un avió, i després dos gratacels en flames, i, de sobte, s'enfonsava un gratacel i darrer ho feia l'altre. Es repetien les imatges una i altra vegada. Els informatius del migdia s'havien hagut d'allargar per cobrir la notícia en directe. Una notícia per a la què ningú estava preparat. Seria als informatius de la nit quan ho acabaria d'entendre en tota la seua dimensió. Com alguns deien ja aquell dia, el món ja no seria el mateix i així ha sigut.

Sempre associaré l'atemptat de les Torres Bessones al silenci de Morella. Sempre vincularé la gran Nova York i la bonica i senzilla Morella. Contrastos de la globalització.

Després de l'estiu

2011-09-08T22:30:00.003+02:00

L'estiu d'aquest any ha sigut espés, sense treva, amb allò que anomenen els mercats desbocats berenant-se els Estats i enfonsant economies, amb la política crispada per les pròximes eleccions generals, amb la guerra de Líbia i la repressió a Síria... Molts temes s'han quedat anotats en papers per a reciclar, sense arribar a la virtualitat d'aquest blog.

Posats a tornar no parlaré d'actualitat. De vegades convé canviar la perspectiva per no morir ofegat per les notícies negatives, no podriem sobreviure. Així que aprofitant la Valencia Fashion Week vos recomane les imatges de la desfilada de les meues dissenyadores predilectes que es fan dir Encarnis Tomero. No espereu alta costura ni marcianades semblants. Si m'agrada és perquè fan roba divertida i còmoda. Mireu i ja em direu.

J.F. Mira fora del Consell Valencià de Cultura

2011-07-14T21:36:00.002+02:00

Hauria d'estar fent una altra cosa, però no ho he pogut evitar després de llegir el títular:

Una polèmica votació deixa Joan F. Mira fora del Consell Valencià de Cultura

Joan Francesc Mira és per a mi El Savi. Els seus articles en la contraportada de la revista El Temps són una mostra dels seus vastos coneixements d'història, llengua, literatura, cultura d'ací i mundial, sempre adobats amb esperit crític, que qüestiona, que fa pensar... eixa cosa tan necessitada avui dia!! Llegir Mira sempre és un plaer, inclús quan ha de parlar, cansat, d'aquest país nostre, que ni és país ni es nostre, i pel que fa tants anys que lluita.

Fa uns dies Mira declarava que no tenia clar per a què servia el Consell Valencià de Cultura. També hi coincideixc perquè el seu treball no és massa destacat, però ara, amb les candidatures presentades per PP, PSOE i IU, que utilitzen el Consell per a reubicar polítics sense poltrona, la cultura ja se'n va definitivament a pastar fang.

De tota manera, serveixca o no, si algú entén de Cultura amb majúscula és Mira i el destrellat del PP és inabastable.

Sabors

2011-07-10T00:11:00.002+02:00

Peixos de platja, clòtxines i tomates valencianes, formatge de Catí... tot de prop, tot ple de sabor. De tant en tant, pareu el món disfrutant amb plaers autòctons.

5 anys indignats,5 anys indignants

2011-07-03T22:34:00.003+02:00

Avui fa cinc anys que un metro de la ciutat de València va descarrilar matant 43 persones i ferint-ne 47 més. Les famílies de les víctimes volgueren saber què havia passat, perquè aquell accident que els havia afectat tant. Però ni el govern del PP, ni l'empresa FGV, ni la justícia estiguren a l'altura del gran dolor que havien provocat per acció o per omissió. Ni es va deixar investigar ni es va voler aclarir perquè el tren de metro havia descarrilat, i amb la mort del conductor van amagar la deixadesa del govern i la falta d'inversions en seguretat.

Tot i no tindre cap familiar ni conegut entre les víctimes sempre m'ha indignat la gran injustícia que s'ha comés amb aquestes persones, i sempre que puc participe en els seus actes, com fa dos anys o quan es va estrenar l'obra de teatre Zero Responsables .

Però el pitjor de tot és que l'accident pot tornar a passar, que continuen les deficiències en la línia 1, continua la manca de seguretat, continua la degradació de les vies i la falta de manteniment. No només el govern del PP no atengué degudament a les víctimes. El govern del PP continua sense atendre degudament els ciutadans i ciutadanes.

Però tota la culpa no és del govern, perquè la ciutadania té l'obligació de reclamar seguretat i fa temps que ha dimitit. Qui no ha dimitit són aquestes valentes i valents que cada dia 3 recorden els seus morts i la injustícia sobre ells comesa ara fa 5 anys. Vos acompanye en el plor, i vos lloe el coratge.

Tenim un Compromís

2011-05-23T22:31:00.005+02:00

Ni en el millor dels somnis pensava que avui escriuria en aquest blog que tinc grans motius de felicitat. Les enquestes eren com sempre: negatives. Cabia la possibilitat d’alguna xicoteta alegria, però res no em donava a entendre que seria possible aquesta onada taronja de somriures. 345 regidors i 6 diputats a les Corts ha tret Compromís. Amb tots els defectes i virtuts de qui es dedica a la política de cor i no per ambició professional. Ací estem, amb tota la faena per davant, que ens exigirà un gran esforç personal. Ací estem perquè creiem que un altre món és possible i que ningú el farà per nosaltres. Comencem a arromangar-nos amb tota la il•lusió del món, sense oblidar que mai agraïrem prou a Mónica Oltra el seu treball, la seua inspiració, la seua valentia. Gràcies!

Notícies cridaneres

2011-05-09T13:12:00.008+02:00

Llibreria marciana

A Andrew Kessler el coneixien en sa casa a hora de dinar, però un dia tingué una idea original: fer una llibreria per al seu llibre. Així, per una banda, s'estalviava intermediaris en l'edició i la comercialització i, per una altra, obtenia promoció gratuïta gràcies a l'originalitat del seu negoci. És una idea semblant a la de les pop up store, tendes que obrin durant pocs dies, promouen uns productes concrets i després tanquen. Aprofiten l'espenta de la novetat, de la curiositat dels clients, i després tanquen. Vendre cridant l'atenció. Vendes canviants en un món canviant.

Cullerabilitat

Danone ha pensat que si fa els pots de iogur arrodonits en la seua base, els clients aprofitaran tot el seu contingut i seran més feliços i compraran més iogurs. A això li diuen "cullerabilitat". Els productes han d'innovar per a cridar l'atenció i renovar les ganes dels seus clients de seguir consumint de manera fidel. Vendre cridant l'atenció. Productes canviants en un món canviant.

Un pis per a llibres

Jo en aquests moments defense l'ebook per a poder tindre molts llibres i no haver de comprar un altre pis, que no podria pagar, per a ells. L'escriptor Vicente Molina Foix té un bon negoci i pot comprar un pis per als seus 26000 llibres. Me n'alegre per l'escriptor i pels llibres. El primer pot disfrutar de la seua col·lecció llibrària, els segons disfruten d'un sostre on viure tranquilament i sense incomoditats, ni bookcrossing, ni expurgs, ni reciclatges mortals. M'alegre per ells. Idea que em va cridar l'atenció i l'enveja. Comoditats en un món canviant.

Idees noves i gratuïtes

Un grup de gent, sense ànim de lucre, s'organitza per a qüestionar el món i proposar alternatives de diferent tipus, des de criar als xiquets sense farinetes fins als marqueting educatiu. Es tracta de qüestionar, proposar, inventar, compartir, per canviar a millor aquest món. Fa poc s'han reunit a València amb el nom Tedx Valencia. A algú li pot semblar una secta, però si no discurrim no eixirem del clot. Idees que criden l'atenció. Idees noves per a un món canviant.

I amb el somriure la revolta

2011-05-04T21:29:00.004+02:00

Superbarrio Gómez fou un superheroi mexicà dels anys 80 que defensava la gent de barri i la gent que podia quedar-se sense casa per no poder-la pagar. No és broma ni cap personatge de còmic. Era una persona de carn i ossos i les seues armes eren els acudits i l'humor: Ridiculizábamos al poder con humor y sin violencia. Ho explica en La Contra de La Vanguardia, on sempre podem trobar persones excepcionals, excepcionalment entrevistades.

Ara ja no existeix perquè la desmobilització dels barris es feu amb l'eficàcia que calia haver aplicat per a resoldre els problemes. I després vingué la delinqüència i la droga.

Però n'hi hagué un temps en el que les armes erens els acudits i els avions de paper.

Terrasses d'hotels

2011-05-04T17:49:00.004+02:00

Ja havia sentit temps arrere que alguns hotels de Barcelona estaven aprofitant les seues terrasses superiors per al gaudi de qualsevol persona, no només dels clients. Una manera com una altra d'aprofitar un espai i obrir una nova possibilitat de negoci: renovar-se o morir en l'actual crisi total.

Avui he comprovat que a més tenen una pàgina web: A vista d'hotel. I durant una setmana les promocionen amb activitats diverses. Són més de trenta espais per sobreposar-se als espais tancats de les ciutats. Una bona idea.

Una frase gran

2011-05-04T17:43:00.002+02:00

L'alegria d'haver bregat durant la joventut per un ideal segueix determinant la nostra conducta molt després de què el dubte ens haja fet lúcids, conscients i desesperançats.

Avui Juan Marsé diu a la Vanguardia que aquesta frase és de Joseph Roth, un escriptor que no conec de res però que m'ha convençut amb aquesta frase.

1000 visites!

2011-05-04T17:36:00.000+02:00

Una imatge

2011-05-02T15:24:00.002+02:00

Els colors... fan boniques coses lletges.

El millor lloc del món

2011-04-25T20:34:00.003+02:00

Primer llibre de Sant Jordi llegit. Un èxit tenint en compte que una volta comprats, molts llibres acaben a la prestageria esperant el moment, observats en moltes ocasions i escoltant el meu comentari: a vore si trobe el moment i et llig.

Dels elegits d’enguany, semblants en històries entrellaçades i tots d’autores femenines, el primer en caure, per pura casualitat, ha sigut El millor lloc del món de Rosa Cullell, on s’entrellacen històries de vells decadents i persones de mitjana edat que no troben el seu lloc al món. De vegades, costa relacionar els personatges, perquè la prosa àgil estalvia detalls i s’ha de recòrrer a la memòria del lector. Però la narració és directa i captiva. No sé si encara es podrien haver escrit més històries o amb un poc més de detall. Recomanable per entretingut.

Per cert, reflexionant sobre les històries del llibre, per a mi el millor lloc del món és un còmode silló al costat d’una finestra amb bones vistes i amb un llibre a les mans.

Primos

2011-04-25T20:32:00.002+02:00

Fa dies vaig vore la pel·lícula Primos de Daniel Sánchez Arévalo, i si es vol passar uns moments divertits la recomane. A un jove el deixen plantat el dia del seu casament i se’n va a buscar una antiga nóvia a qui fa anys que no veu. La història no tindria més sino fóra per un guió divertit amb situacions còmiques al llarg de tota la pel·lícula. Bon treball dels actors , ben ambientada i ben reltada.

Quan el món sembla abocat a l’abisme, s’agraeixen que les comèdies estiguen ben fetes.

Sant Jordi a Barcelona

2011-04-25T20:29:00.001+02:00

M’agraden els llibres, quasi més comprar-los que llegir-los. Fa anys que trobe fascinant que durant un dia la gent òmpligua les llibreries i es venguen el 10% dels llibres de tot l’any. Es pot considerar que és com un dia comercial del tipus “San Valentín” o el “Dia de la Madre”. Però, personalment, trobe més profitós que la gent compre llibres un dia, a més amb un 10% de descompte, que que compre perfums o bombons perque toca. I si a més llegeixen els llibres, millor encara.

Aquest any ha sigut possible veure-ho in situ, amb parades de roses arreu i llibreries plenes a rebentar. Moooolt bonic. Llàstima haver de mirar el pressupost i no poder comprar tots els llibres que em deien: llegeix-me!

Inmens terratrèmol al Japó

2011-03-21T17:55:00.003+01:00

De la multitud d'imatges que ens han arribat del terratrèmol del Japó del passat 11-M, aquesta imatge publicada pel diari El Pais és la que més m'ha impactat. La por dels supervivents de la terrassa deuria ser del tamany de l'onada que estigué a punt d'emportar-se sa casa, i que sembla, en l'últim moment, va decidir no fer-ho. Es pot dir que han tornat a nèixer. Possiblement trobaran a faltar els pares que els ajuden a tornar a crèixer. Refer-se del tot serà molt difícil, comencen absolutament de zero. No obstant, això els japonesos i les japoneses sembla que poden fer-ho, amb tranquilitat i perserverància.

Enviar Fotogaleria

* Olvidó escribir email remitente

* Olvidó escribir nombre remitente

* Olvidó escribir el comentario

Muchas gracias

Atención

Cerrar

Compartir Fotogaleria

Cerrar

Mascletà a Líbia

2011-03-21T17:22:00.002+01:00

És curiós. El 20 de març de 2003 va començar la invasió dels EUA a l'Iraq. El 19 de març de 2011 ha començat el bloqueig aeri a Líbia. Tenen a vore les falles de València. En el primer cas deien que hi havia armes de destrucció massiva i ningú s'ho creia. En el segon Gaddafi ha atacat els seus propis ciutadans que han protestat contra la seua política. N'hi ha diferències, però igualment s'inicia una guerra. Guerra que podria també plantejar-se en els casos de Bahrain o Iemen, i no es fa. Difícil és la diplomàcia internacional, com difícil és intervindre en casa del veí si saps que li pega a la dona. Són diferents nivells és cert, però igualment poses el nas en casa d'un altre perquè penses que algú, en situació de feblesa, està patint. Solució encertada? Ja ho vorem. Jo, com Vicent Partal, tinc dubtes, espere que raonables.

100 post i una bona notícia

2011-03-03T23:03:00.002+01:00

El comptador diu que he penjat 100 post o articles. No està malament. El ritme és lent, de vegades massa espaiat, però 100 és un número redó i gran per a celebrar-ho.

Dels temes que fa dies que tinc en ment per a comentar ací, he optat per l'últim tema que em va cridar l'atenció ahir:

El canal 24 hores de Gran Hermano cau per la poca audiència

A més el titular de 3cat24 és bonic. Van assassinar CNN+ perquè costava molts diners per a l'audiència que tenia i el van substituir per 24 hores de Gran Hermano. No sé si el trellat o l'excés d'oferta de baixa elaboració ha provocat aquest fracàs, però m'agrada. CNN+ no tornarà, però almenys qui el va assassinar ha fet el ridícul. Ja era hora!

En record de les víctimes de les revoltes àrabs

2011-03-02T22:15:00.003+01:00

El països del nord d’Àfrica i de l’Orient Pròxim viuen temps de revoltes, d’intents de canvi. Són països que han evolucionat en educació, però no en llibertats ni econòmicament. Alguns són països rics de diners i pobres de democràcia. Altres són pobres i tenen pocs recursos. Però sembla que tenen clar que així com estan ara no van a cap lloc, que els seus dirigents ja no els serveixen. I s’han animat a canviar, i ho han fet pacíficament, amb manifestacions públiques, amb sentades pacífiques, especialment a Egipte i Tunisia, on ha funcionat. A la resta encara segueixen intentant-ho.

(mapa de l'especial Revoltes al Món Àrab del diari Ara)

Em sorprenen aquestes revoltes pacífiques en països on les lleis s’imposen per la força. Són com una contradicció. Però possiblement són el signe del desenvolupament sociològic, de la superació de l’islamisme que tot ho regula. Revoltar-se pacíficament és el simbol màxim de la civilització. Ací a Europa sóm una civilització a la baixa, en tot això.

Plore per aquells que han mort intentant-ho, amb la seua il·lusió civilitzada, per la violència dels contraris, especialment a Líbia. Per cert, on són les dones líbies? No les he vist fugint per la frontera.

2011-02-18T16:47:00.000+01:00

Retallant llibertats

2011-02-17T23:33:00.003+01:00

DESCANSE EN PAU

TV3 AL PAÍS VALENCIÀ

Va morir el 17 de febrer del 2011, als 26 anys d'edat
perseguida per la intolerància

Els seus desconsolats telespectadors lamenten tan dolorosa pèrdua i demanen una pregària per les ànimes inconscients que han sigut còmplices, per acció o omissió legal, de la seua mort

Llibre de condolences a Vilaweb

Plantarem cara

2011-02-14T21:31:00.003+01:00

Ahir vaig trobar-me la notícia d'un entrenador de futbol que no volia seguir amb una roda de premsa perquè no li deixaven parlar en català. L'entrenador és aragonés, de Mequinensa, un poble d'Aragó que parla català. L'entrenador havia contestat en castellà les preguntes que li havien fet en castellà. L'entrenador, que entrena el Girona, va voler contestar en català una pregunta que se li va fer en la seua llengua. Els periodistes que seguien la roda de premsa a Osca no van deixar-lo parlar.

Ja fa molts anys que la Constitució permet l'ús del català (valencià, balear, el que vullgueu, també el gallec i el basc), però encara està per vore que determinats espanyols entenguen el que vol dir llibertat, respecte, riquesa lingüística, que són drets constitucionals. Ja fa molts anys que aguantem, que esperem el seu canvi, l'evolució de determinada tropa. Ens estem cansant de repetir el mateix.

He trobat que Carles Capdevila, director del diari Ara, explicava perfectament el que jo volia dir referent a la notícia de l'entrenador de futbol. Així que ací teniu el text, que ja és la segona volta que el publica.

Sempre plantaré cara

Vaig publicar aquest article a l'ARA, amb el títol Gent normal i problemes reals l'endemà que Mariano Rajoy hagués dit que no era normal parlar català al Senat i que aquest no era un "problema real". El torno a publicar ara i aquí en suport de Raül Agné, que va acceptar respondre les preguntes que calgués en castellà però reclamava el dret a fer-ho també en la nostra llengua als periodistes gironins

CARLES CAPDEVILA

Desconfiaré sempre de qui no respecti la meva llengua. Perquè, en fer-ho, demostra que no em respecta a mi, i alhora que no respecta un bé cultural essencial. Desconfiaré sempre de qui no trobi normal el seu ús institucional i simbòlic, perquè no troba normal la meva realitat cultural i perquè a sobre es pensa que té dret a decidir què és la normalitat, i curiosament la normalitat és ell, i no jo. Desconfiaré sempre de qui digui que el meu problema no és real, perquè em menysté a mi i perquè es creu amb el poder de decidir què és real, i casualment també ho és ell, i no jo. Desconfiaré sempre de qui digui que les llengües són per entendre'ns i no per crear problemes i faci servir aquest argument per crear problemes amb les llengües. Desconfiaré sempre de qui manipuli realitats deliberadament i gosi acusar llengües perseguides de ser les perseguidores. Desconfiaré sempre de qui vegi com a despesa innecessària la promoció de la meva llengua i com a inversió imprescindible la promoció de la seva. Desconfiaré sempre de qui vulgui acomplexar-me perquè parlo amb naturalitat la llengua dels meus pares. Desconfiaré sempre de qui em negui la llengua, perquè em sento compromès amb els que l'han salvat perquè jo la pugui ensenyar als meus fills. I procuraré enfadar-me poc, només el que jo trobi normal i davant d'amenaces que jo consideri reals. I sempre, però sempre, plantaré cara.

Tiananmen - Tahrir, dues places, dues històries

2011-02-14T21:26:00.003+01:00

Fa unes setmanes que m’he comprat un lector de llibres electrònics. Quan va començar el tema de la digitalització llibrària vaig dotorejar una miqueta el panorama de la literatura en català, vaig vore dues plataformes de venda, dos formats –sempre dividits vaig pensar-... però vaig deixar el tema pendent per qüestions econòmiques. Vaig decidir, però, que si un dia em comprava un lector de llibres electrònics el primer que faria seria comprar i llegir La llibreta de Pequín, de Vicent Partal. Les raons eren diverses. Per una banda, La llibreta de Pequín ha sigut el primer llibre electrònic en català que no s’ha imprés en paper. Per una altra banda, Vicent Partal és el director de Vilaweb, el primer diari electrònic en català, una persona que continua innovant en el terreny d’Internet i les noves tecnologies, sempre en català i és un dels escasos valencians cabals que n’hi ha al planeta. Trellat, català i innovació.

La casualitat ha volgut que la lectura de La llibreta de Pequín, que parla de les impressions de Partal durant la revolta de la plaça de Tiananmen de 1989, haja coincidit amb la revolta a la Plaça Tahrir d’El Caire. Establir paral·lelismes es feia inevitable. I el relat de Partal és, com habitualment escriu, descriptiu en el més essencial, submergint al lector en l’ambient de la plaça i del treball dels periodistes des del primer moment. Fantàstic i recomable relat, llàstima de final. Sembla que a Egipte han tingut més sort, de moment.

El problema de Canal 9

2011-02-14T20:45:00.001+01:00

Pública o privada? Responsable.

El problema de RTVV, igual que el de moltes empreses públiques, privades, organismes públics, no és si és pública o privada, sino si es gestiona amb responsabilitat o no. Gastar guiats per l’antoix i no per l’eficàcia és el que ha portat, tant en l’àmbit públic com el privat, a l’endeutament desbocat. N’hi ha gent, incompetent, que es pensa que l’administració pública no quebra, possiblement a nivell legal no, però si tots els proveedors deixen d’abastir-la, perque no paga i fa quebrar les empreses proveedores, l’efecte és el mateix. Per no parlar de la hipoteca que queda per a les dècades posteriors. A RTVV sobren sobretot directius que no han gestionat amb eficàcia, és a dir, atenent als comptes, a l’audiència i a la funció de servei públic a parts iguals. La major part dels treballadors han fet la seua faena ben feta, si tots els directius hagueren fet el mateix no estariem on estem.

Joves, ancians i caixes d'estalvi

2011-01-29T23:40:00.002+01:00

M’agrada llegir la premsa. Massa i tot, m’agrada. M’agrada saber les coses què passen al meu voltant, i m’agrada tindre la meua pròpia opinió al respecte. Tot i que, sovint, la meua opinió és minoritària. Molt minoritària. Em sent molt sola en les meues reflexions.

Ara mateix tinc diversos temes sobre la taula: l’assassinat de les caixes d’estalvi, el bestseller d’un avi francés de 93 que anima els joves a la revolta, els ancians japonesos que furten per a anar a la presó, i les revoltes dels joves de Tunísia i Egipte, entre altres països àrabs. No sé per on començar. Un poc d'ordre.

L'assassinat de les caixes d'estalvi.

L’assassinat de les caixes d’estalvi és un acte cruel. Les caixes varen nàixer sovint per a donar suport social o financer a escala local, perquè els bancs no estaven per la llavor. Durant anys, centenars en alguns casos, han invertit els beneficis en obra social, és a dir, en l’asil d’ancians, en la banda de música, en l’equip de futbol o de pilota valenciana, en actes culturals diversos, i, darrerament, en medi ambient, entre altres coses que no donaven diners però sí feien veïnatge. També han ajudat al botiguer del cantó i a la xicoteta empresa.

Les caixes d’estalvi han comés errors, però la seua filosofia originària sempre serà més civilitzada que la dels bancs, inventats per al benefici dels accionistes, per engrandir determinades butxaques, per finançar les grans companyies, aquelles que no saben quina cara tenen els seus treballadors, perquè els números no tenen cares ni sentiments.

Ara el govern de Madrid assassina les caixes en benefici dels bancs, que en aquesta crisi s’han equivocat tant o més que els altres. Un govern que era socialista acaba amb les institucions de crèdit més socials, en benefici d’aquells avariciosos que ens han portat on estem: en una gran crisi econòmica de la que no eixirem sencers. Genial idea: posar el ramat sota la vigilància del llop. Esperem que les cabretes de La Caixa hagen trobat la manera d'escapar-se de la boca del llop.

Indignes-vous!

Un ancià de 93 anys ha escrit un llibre a França cridant a la revolta. És evident la decadència d’Europa, si les revoltes ara les van a fer els iaios i no els nets, malament està la cosa. Stéphan Hessel ha fet un llibret menut de 32 pàgines amb plantejaments polítics i n’ha venut un milió d’exemplars a França, i no crec que siga perquè és baratíssim. Aquest senyor, que va estar a la resitència francesa i en un camp de concentració, sembla que ens recorda en base a quins plantejaments filosòfics, polítics i socials s’ha desenvolupat Europa com a societat civilitzada: llibertat, democràcia, formació, justícia social. Dit d’una altra manera: ensenyament gratuït, treball digne, jubilacions, sanitat, llibertat ideològica, instruments polítics a l’abast de tots, informació... Vos resulten conceptes reals o imaginaris? Semblen reals però en qualsevol moment van a desaparèixer com una bombolla de sabó, i segurament allò que anomenen “Els Mercats” tindran alguna cosa que vore.

Hessel proposa la revolta pacífica, recuperar els valors de la democràcia i defendre’ls de manera activa. Simplement. No cal inventar un altre sistema, simplement reafermar els valors cívics que, amb la seua sang, defeneren els nostres avis.

Els joves d’ací i d’allà.

On són els joves? Els de Tunísia, Egipte i altres països àrabs estan al carrer demanant justícia social i democràcia, després d'haver utilitzat les noves tecnolgies i les xarxes socials. Els europeus deuen estar al Facebook o al Twitter parlant de moda, de música i de sèries televisives que veuen a internet. Evidentment estic generalitzant, a tot arreu n’hi ha de tot. Però, personalment, m’impacta que els joves d’ací, tenint motius semblants de queixa (el problema del treball és general per als que han estudiat i per als que no, els polítics no resolen els problemes ni votant-los ni en les dictadures, etc.) no exterioritzen socialment el seu malestar. És possible que ho facen a nivell virtual, i això de vegades funciona, però , si fóra així, ens hauria arribat la notícia als que no estem a les xarxes socials. Si hagueren decidit protestar posant-se tots un barret amb un gira-sol al cap (per exemple) ho hariem vist, però només els hem vist quedar per a coses més estètiques.

Ancians lladres japonesos.

Un de cada quatre japonesos detinguts per lladres són ancians. Dit d’una altra manera, el 25% dels lladres detinguts al Japó són gent de la tercera edat. Què passa? Són tan misserables les pensions? No només això. Són pobres, sí, però a més estan sols. Si els detenen i els porten a presó tenen casa i menjar, estan atessos i fan nous amics. Trist però cert. No seria més fàcil que existiren llocs, tipus aparthotel, on pogueren instal·lar-se, dirigint-se als serveis socials, i on els donaren de menjar i atenció sanitària? En quin món vivim que només fem cas als Mercats i als lladres?

Jo no sabria dir-ho millor

2010-11-18T21:17:00.001+01:00

Publicat a El Pais, de Forges

Memòries d'un beduí

2010-10-12T20:52:00.004+02:00

Feia mesos que no entrava a comprar llibres a una llibreria. L'economia no està per a determinats vicis, com el de comprar llibres que després no trobe el moment de llegir. Així que he de resistir les temptacions. Però vespra del pont d'octubre vaig treure la targeta visa i vaig pensar: un dia és un dia!

Anava decidida a buscar tres títols concrets que no havia trobat a la biblioteca, però visitant les llibreries de "quan era jove" vaig trobar, en la segona d'elles, el llibre"Memorias de un beduino en el Congreso de los Diputados", de Jose Antonio Labordeta. Vaig pensar que seria una lectura interessant. Però no entrava en el pressupost. Finalment a la tercera llibreria vaig trobar els títols que tenia previstos.

Després d'uns minuts de dubte, de resistència a la temptació, quan ja tornava cap a casa, vaig acabar comprant el llibre de Labordeta i vaig començar a llegir-lo al metro, marginant els títols, més intel·lectuals, que m'havien portat a València.

L'he acabat en quatre sentades. Si vos agraden les interioritats del poder és una bona perspectiva, encara que només siga introductòria. És com una excursió amb motxila de les que el feren famós, una visió des de la distància de qui sap que és diputat de pas i no per a viure-hi eternament a qualsevol preu, i, possiblement per això, és una visió de vegades trista. De les notes preses, una cita:

Su señoría se sintió siempre ajeno a toda la parafernalia de la Villa y Corte [...], y como beduino monegrino se pasó ocho años[...] viendo, asombrado, la caída de tipos combativos y defensores de sus ideologías, mientras ascendían los obedientes, los lameculos y simplones [...] (p.14)

Adéu àvia!

2010-10-06T20:29:00.003+02:00

En els últims temps ens mirava sovint amb cara de pardalet espantat. De fet, no sabia on estava ni entenia res del que l'envoltava. Finalment se n'ha anat després de 98 anys.

Sempre tindré en el record aquells bescuits fantàstics que feia cada setmana, amb aquella pasta que, encara crua, em deixava provar. Com era d'afectuosa i servicial amb tota la família, amb el seu punt de presumida que sempre em sorprenia. També recordaré el disgust que va tindre aquell dia que li caigué a terra la "tortà d'armela" en baixar l'escala, un disgust no per les hores dedicades a l'elaboració, sino perquè era per a l'aniversari d'un dels seus nets. La seua família ho era tot, fins al punt de ser capaç d'intuir sentiments ocults en la gent que estimava.

Ella sempre havia dit que volia morir-se dormida, sense adonar-se de res. Crec que ho ha aconseguit, perquè feia temps que dormia amb els ulls oberts.

Música, moviment, pobles...

2010-10-01T23:25:00.003+02:00

Bonic em va semblar el fragment que vaig vore del nou videoclip de La Flama d'Obrint Pas. És tracta d'un lip dub (video gravat amb steadycam en un únic pla-seqüència) que s'estila ara, i on s'ha implicat el poble de Porrera per complet, inclús alguns que no ho han entés. TV3, la teva, la nostra perquè malauradament no n'hi ha una altra, ha gravat la imatge en 3D i n'ha fet una notícia. La gent s'ha implicat, s'ho ha passat bé, s'ha fet una cosa nova i innovadora, en valencià-català, amb dolçaines i amb 3D. Perfectes combinacions només possibles en un poble en moviment.

La birgueria ha sigut trobar, mentre buscava novament el lipdub, un altre videoclip de La Flama fet pel Nil i el Pol. Igualment digne.

Adéu Labordeta, adéu

2010-10-01T22:54:00.002+02:00

El passat 19 de setembre va morir Labordeta, un polític honest, un cantautor i músic que coneixia la tradició, un coneixedor de la seua terra i de la seua història, un lluitador contra el franquisme. De seguida vaig pensar d'escriure-ho, però no he pogut fins ara. A Saragossa les cues per donar-li l'últim adéu foren llargues i, fins i tot, nocturnes. De fet, n'hi ha una proposta de fer del seu "Cant a la llibertat" l'himne oficial d'Aragó. Però finalment ha sigut sentir l'Albada en el blog de Vicent Partal el que m'ha empentat a fer-ho. Això sí, he optat per una altra Albada: la que li va cantar la gent a la porta del Palau de l'Alfajeria durant el seu velatori.

Incendis al cor del País Valencià

2010-09-08T15:29:00.003+02:00

No ha fet ponent en tot l'estiu, i un dia que bufa s'encenen totes les muntanyes alhora. Quina casualitat, no? Evidentment no, estaven esperant el moment de secor i fort vent. A l'hora d'informar-me Canal 9 m'ha servit de poc (com sempre), Vilaweb m'ha donat les primeres notícies i m'ha enviat al Twitter. Tot i que em fan repelús les famoses xarxes socials, per poca utilitat per al temps que et poden arribar a ocupar, reconec que per a seguir fets puntuals al minut són molt útils. Allí he sabut de les evacuacions de Bocairent i de la falta de llum, aigua i telefon a alguns llocs. Al Twitter, també, n'hi havia enllaços a altres llocs com Aramultimèdia i a Youtube, on també he vist coses interessants.

Les noves tecnologies, que de vegades serveixen per a favades, en ocasions s'usen per a informar, arribant allí on els periodistes no acaben d'arribar (alguns ja fa temps que no saben). M'ha agradat la informació que només ha donat L'Informatiu, de què la zona cremada té un projecte d'autovia i d'alta tensió per a construir. Casualitat també.

Més imatges:

De moment no he sentit crítiques a la gestió del foc, però m'ha sorprés que de seguida a vingut l'exèrcit espanyol. Serà perquè els bombers fa temps que es queixen de la falta de pressuposst per a ampliar plantilles i renovar maquinària? Serà pels retalls de brigadistes i de contractes que fa anys que es fan? El que és evident és que el foc arribà al nucli de Bocairent abans que els bombers i els mitjans d'extinció perquè estaven a Agullent i Simat. Un incendi així és molt difícil, però sense mitjans encara ha sigut un miracle que no s'haja encés tota la Mariola.

La lluita Estellés

2010-09-04T23:57:00.002+02:00

Escric, encara.

Perquè queden, encara,
motius de lluita,
amor, afronts, vergonya,
mans que imploren fa segles.

Escric, encara,
perquè estic sol, encara,
i roden dies
i mai ningú no em deixa
una paraula amable.

Escric, encara,
perquè pense que escolten
la meua fúria.
Per si duc una almoina,
un jorn, a qui l'espera

Vicent Andrés i Estellés

La Festa Estellés

2010-09-04T23:25:00.002+02:00

Vicent Andrés i Estellés va nàixer a Burjassot tal dia com avui de 1924. Amb aquesta excusa s'ha convocat la Festa Estellés, a la que s'han adherit diversos pobles. Un sopar i uns poemes en homenatge seu.

Jo he aprofitat l'avinentesa per a llegir un llibre que vaig comprar fa anys i que encara no havia llegit (com passa sovint). Quan deixàvem de ser infants de Gemma Pasqual i Escrivà. He de dir que m'ha encantat, embadalit, entendrit i emocionat. És una narració senzilla d'una infantesa com qualsevol altra, que es veu violentada per una guerra incivil i una repressió posterior brutal. A partir d'autobiografies del propi Vicent Andrés i dels seus poemes, l'autora ens crea un ambient de poble pla i un incipient poeta que ja apunta els trets personals que tindrà d'adult. Vicent és el fill del forner, és el poeta de la realitat i del desig sexual, i és, malauradament encara, un poeta derrotat. La guerra, la dictadura i fins i tot la democràcia li xafaren l'existència. I encara ara el xafen: avui Canal 9 ha emés, al programa Dossiers, un reportatge sobre Miguel Hernández.

Allò que val és la consciència

de no ser res si no s'és poble

Doncs això... no ser res.

Una imatge bonica

2010-08-28T23:22:00.002+02:00

No sóc devota ni dels britànics ni dels conservadors, però aquesta imatge m'ha semblat tan tendra i bonica, que igual m'acabaran caient bé els uns i els altres. Almenys Cameron sembla que s'ho creu. Enhorabona!

Ningú és perfecte

2010-08-28T22:31:00.002+02:00

Diuen els entesos que els cotxes elèctrics i híbrids de Toyota funcionen molt bé. En el cas dels elèctrics n'hi ha un avantatge que és un problema: no fan soroll. Acostumats com estem a escoltar el motor dels cotxes al carrer, l'avantatge que un cotxe elèctric no contamine acústicament esdevé un perill per a la seguretat viària. Els vianants creuen els carrers sense mirar guiats per la manca de soroll de motor i són atropellats. Els pobres conductors de cotxes elèctrics veuen com se'ls tiren damunt vianants guiats per la seua oïda, i es veuen obligats a "contaminar acústicament" amb les botzines per evitar mals majors.

Però Toyota, seguint la seua trajectòria innovadora i de progrés, ha trobat una solució:

Toyota posarà so als seus cotxes híbrids per evitar accidents

Almenys s'ha intentat.

El jardiner fidel

2010-08-14T00:33:00.003+02:00

No sabia de què anava la pel·lícula. Coneixia el títol i algú, segur, me n'havia parlat. Però per alguna raó no l'havia anotat en la llista d'històries a conèixer. A més el títol, raó per la qual sovint m'enganxe a un llibre o pel·lícula, em semblava massa tou per a tindre algun interés. Però a meitat de pel·lícula he recordat que tenia un blog, i no he pogut evitar deixar-ne constància.

Supose que coneixeu la història. Comença com una història xic-troba-xica i acaba denunciant la indústria farmacèutica i l'animalitat del poder. El nostre món desenvolupat es sustenta sobre el subdesenvolupament d'altres llocs, desgraciadament. Sembla que no n'hi ha un altre sistema. I no només el nostre benestar és injust, sino que, a més, el poder usa la violència més bèstia per a sobreviure immutable. Eixa animalitat és la mateixa dels narcos a Mèxic i de la màfia arreu del món.

Quan l'ésser humà evolucionarà suficientment per a deixar de ser animal i esdevenir persona? Quants milers d'anys portem preguntant-nos-ho? Serviran d'alguna cosa els estats dels països desenvolupats, cada volta més febles, davant eixos poders violents? Quin món deixarem a eixos nadons i xiquets a qui avui ens agafem a eixes mans menudes i tendres?

Vaig a vore si ho arregla el capità moro, o no podré dormir avui.

Som uns suicides... musicals

2010-07-27T20:01:00.003+02:00

Ningú parla valencià, ni menys encara llegeix llibres ni diaris, ni n’hi ha cinema ni ràdio en valencià. Bé, exagere, n’hi ha mostres residuals: un 4 o un 6 %? I de cop i volta em trobe que els músics els pega per fer coses en valencià a punta pala.

Tot açò bé perquè en pocs dies he descobert un cabàs de grups suficientment consolidats per a què reben Premis Ovidi Montllor, a més de sonar molt bé. Però on aneu, ànimes en pena? Feu la música en xinés que allí tindreu oïdors de sobra! I no em vingueu amb allò del llenguatge universal de la música. Si això fóra de veres eixirieu tots els dies a Canal 9.

Bé, ací teniu els noms i els enllaços necessaris. Passeu-ho!

El Corredor Polonés (Ontinyent)

Sitja (Vila-Real)

Amanida Peiot (La Valldigna)

Les Deeses Mortes (Vila-Real)

Miquel Herrero i els Autòmats (València)

Zero responsables (una crònica amb retard)

2010-07-27T19:46:00.001+02:00

Vaig tindre la sort d’agafar una de les últimes entrades per al dijous dia 8, després de comprovar que el tràfic d’influències ens havia deixat als pacients-espectadors-que-fan-cua sense quasi opció. Un error això de deixar disponsible només un 18% de l’aforament per a finestreta. Entenc que tots voliem vore-ho, però segur que n’hi ha altres sistemes, com penjar un vídeo a youtube.

L’obra fa una crítica al saqueig de gent com el “Bigotes” mentre no s’inverteix en seguretat al Metro, critica el “Què bonica està València!” que no veu les mancances dels serveis públics, critica també la connivència de l’administració de justícia amb el poder establert. Destaca la indolència del ciutadà que no vol complicar-se la vida fent costat als familiars de les víctimes, i remarca el silenci de Canal 9 i el debat intern de qui voldria explicar-ho i s’ajuga el jornal.

M’agrada molt l’escena que reflexa el procés seguit per l’associació de víctimes, que ha vist com la comissió parlamentària primer, l’administració de justícia després i la societat en general finalment, anaven tancant totes les portes a un aclariment dels fets i una assumpció de responsabilitats, per deixar-los abandonats en el silenci i l’abandonament més absolut. De fet, jo hauria posat eixa escena al final de l’obra perque és molt més impactant que el final triat.

De l’escena de Camps ja n’ha parlat la premsa. I supose que en seguirà parlant quan determinada sèrie de Canal 9 o determinat personatge desaparega. Ai tu, valent Pep!

Un llibre sobre les il·lusions de la República

2010-07-27T19:33:00.003+02:00

El bes de l’aigua. Maria Cambrils.Edicions del Bullent.

Aquest llibre no el vaig triar jo, me’l va recomanar la seua editora -veges que havia de fer ella si no-. La ressenya de la contraportada no em va desagradar i vaig carregar amb ell a la Fira del Llibre de València. La història em va enganxar des del principi. De fet, les poques frases que em varen impactar són dels inicis del text. I encara que, com en la lectura de Maletes perdudes, de vegades sobren desviacions de la trama, perquè conta més històries de les que a mi m’apeteixen, tot i això, dic, m’ha agradat molt.

M’ha agradat perquè conta la realitat d’uns temps d’il·lusió col·lectiva, de modernitat, de progrés, on les persones pretenien canviar coses per a millorar de manera conjunta, per a reduir les injustícies. Eren temps de canvis que no quallaren pels errors d’uns i altres, on el principal error de tots els errors i, on tots hi participaren, fou la falta de respecte a l’altre. És evident que canviar coses sempre incomoda a qui està còmode. I, al final, l’única manera de progressar és fer-ho de manera estudiada, negociada, pausada, consolidada. I així i tot, de vegades...

El llibre reflexa la vida quotidiana dels anys 30 en un poble valencià qualsevol on la política i els canvis socials estan a l’ordre del dia. La política municipal afectada pels vents de canvi, la incomoditat de la gent benestant, les dones que descobreixen noves capacitats... i es veu com, tot això, es trunca i ja no es recuperarà mai, perquè la major part dels seus protagonistes seran forçats al silenci total i absolut.

Aquella lluita per un món que es considerava més just, s’enllaça, en el relat del llibre, amb la lluita contra l’especulació que ha destrossat els nostres paisatges per a benefici de quatre avariciosos. Després de dècades, hem de seguir revoltant-nos i, possiblement, contra els mateixos. Contra el mateix desig d’avarícia, segur.

Des del meu punt de vista, sobra el procés de construcció del llibre. Almenys una part. Ja dic, que no m’apetia llegir tantes trames simultàniament. Igual s’hauria pogut resumir en un pròleg. No obstant no li lleva mèrit a la part principal de la història, i és absolutament recomanable per a llegir frases com: Carmen, amb la veu trencada, em mirava com demanant encara algun tipus de reparació pel sofriment viscut. Mai no s'ha fet l'ànim que ningú reconeguera el mal que els van fer...

Matí de museu

2010-06-20T23:03:00.003+02:00

No visite totes les exposicions que voldria, però de tant en tant m'agrada gaudir de l'art per ell mateix, sense les reflexions i els anàlisis a què els sotmet l'ensenyament. Avui he descobert Santiago Rusiñol (1861-1931). M'ha sorprés la lluminositat contrastada d'alguns dels seus quadres. I també he descobert Ramón Gaya (1910-2005), amb les seues pintures de l'última època, que semblen inacabades però belles per la simplicació que fa de les figueres . Com podeu vore per les dates, joves promeses!

La façana de l'IVAM està decorada amb obra de Julien Opie, tal i com veieu a la imatge. I el museu estava ple de gent de diumenge: de gent que es trobava i xarrava, de gent que passejava, de gent que fer un poc d'esport pel riu, de gent amb xiquets, de jubilats... un matí de museu

Ens hem quedat sense caixes de pes

2010-06-20T22:46:00.002+02:00

Els valencians i valencianes seguim endavant en eixa cursa intensa cap a l'hecatombe final i l'extinció definitiva. Fa 300 anys varem perdre els Furs i tota l'estructura administrativa de l'època. La desparició de la llengua és lenta però continuada: es dificulta el seu ensenyament, l'ús a ràdios i televisions, no n'hi ha premsa en paper i escasa de virtual, no es potencia en la música... i, per si de cas, es retallen les subvencions a les bandes de música!! I ara amb la crisi arriben a les últimes estacions: atur més alt de l'Estat Espanyol, major fracàs escolar, desapareix la indústria, l'agricultura i la ramaderia no alcen cap fa temps...i tenim el territori ple de pisos per a vendre, alguns de pèsima qualitat.

Per si de cas podiem alçar cap utilitzant capitals propis, encara que foren de Bancaixa i la CAM, ja s'ha encarregat el PP (una volta més!), amb la connivència del PSOE i l'empresariat local, d'enviar les caixes a fer la m... millor dit, les ha enviat a Madrid i a Astúries. Ara tots se'n lamenten. Però mentre s'ha pogut fer una fusió en clau valenciana (entre les dues caixes, o d'alguna d'elles com a cap d'alguna agrupació) ningú ha fet el suficient per aconseguir-ho. Cadascú s'ha preocupat del seu corralet i ningú ha pensat en valencià.

Cireres

2010-06-09T22:38:00.000+02:00

D'injustícia a injustícia

2010-06-03T22:24:00.001+02:00

Israel va atacar fa uns dies un vaixell de cooperants que portaven joguets, material sanitari i altres productes absolutament inofensius a la bloquejada Gaza. Israel, amb el seu potent exèrcit, va atacar un vaixell amb gent desarmada i va matar entre 9 i 15 persones, segons qui ho conte. Israel és un estat al mig d'un conflicte que vol guanyar per damunt de qui faça falta, i amb els mitjans que siguen, inclús usant els mitjans que, en altres temps, han sigut utilitzats contra els jueus. El passat dels jueus no justifica el present d'Israel.

3 de juny. Concentració de les Víctimes del Metro 3 de Juliol

2010-06-03T22:11:00.000+02:00

Després de diversos mesos sense poder acudir per motius de treball o personals, finalment avui, in extremis, he aconsegit acudir. En arribar a l'hora prevista, he vist dos policies nacionals que s'apropaven a les persones amb samarreta negra de l'Associació de Víctimes. Els han demanat el permís de la concentració, que, finalment estava en regla. Algú haurà cridat als policies, si no no haurien aparegut tan puntuals. Una furgona de la policia municipal estava aparcada al lloc on es sol fer la concentració. Tanta por fan uns familiars i víctimes d'un accident silenciat i ocultat a qui cap autoritat fa cas? Finalment els apòstols de la catedral els han fet companyia en la concentració.

En un moment determinat m'he fixat en dues xiquetes menudes, que solen acudir-hi amb la seua mare. Crec recordar que en una altra concetració ella va explicar que havia mort la seua germana, i que la seua filla menuda, de dos o tres anys, duia el seu nom. Aquestes xiquetes porten manifestant-se amb la seua mare tota la seua vida. Cada mes recorden la seua tia. Cada mes viuen l'abandonament d'una administració que les hauria de protegir. Cada mes apendran que cal lliutar pacient i constantment per aconseguir allò que creguen just.

Una història complexa

2010-05-30T21:03:00.004+02:00

Maletes perdudes. Jordi Puntí. Ed. Empúries

Quatre joves europeus saben de sobte que són germanastres i es posen a investigar com era el seu pare i per què ha desaparegut.

Sembla que Jordi Puntí tenia moltes històries per a contar i les ha abocat ací. Partint d’una proposta suggerent (un camioner que va deixant fills arreu d’Europa) s’embolica amb una trama enrevesada i complexa, que va avant i arrere en el temps, es desvia i torna al lloc d’eixida, com si volguera reflexar la trama de carreteres europees. Si n’hi ha temps per a llegir, és una bona tria. Les històries enganxen, el que trenca el ritme són les desviacions. Superventes en Sant Jordi que ho val, sobretot perquè ha estat set anys treballant-la. El que passa és que jo simplement volia alguna cosa més linial.

Coses boniques... que falta fan

2010-05-27T20:04:00.004+02:00

En aquests moments de crisi, pesimisme i grisor s'agraeixen iniciatives optimistes i alegres. És el cas d'una web anomenada Kireei - Cosas bellas on es recullen una diversitat de coses (exposicions, fotografies, objectes de decoració, receptes de cuina, roba per a xiquets...) que els han cridat l'atenció entre altres coses per la seua bellesa. És una tendència que inunda blogs i internet en general, encara que de vegades es queden en la bellesa decorativa que arriba a embafar de poc útil, en alguns casos.

Jo continue embafant-me de les coses boniques que vaig vore a Girona, com el claustre de la catedral.

Cloud Computing: un nou concepte per al futur

2010-05-27T19:35:00.003+02:00

De vegades els mitjans de comunicació informen de coses realment interessants, no sempre. Un concepte que ja fa temps que circula i que jo no m'havia trobat -i no pensava mai que trobaria a Canal 9- és el Cloud Computing. Com expliquen els de Softservei al seu blog, ve a ser un servei com Gmail però aplicat a les empreses, un sistema que permet a les empreses menudes de disposar de programes actualitzats, servei tècnic i sistemes d'emmagatzematge per a treballar les seues dades sense haver de tindre un departament d'informàtica, sino simplement accedir-hi a través d'internet. Diguem que n'hi ha una central de dades, on també estan els software i el hardware necessaris per a gestionar les dades, i allí -eixe lloc s'anomena "núvol"- accedeixen les empreses per a fer les seues gestions. Igual com nosaltres accedim a Gmail per a gestionar el correu, fotos, documents, blogs, etc. Una bona idea que s'ha de difondre en moments com aquests de crisi, especialment perquè les empreses menudes tenen un millor rendiment social que algunes multinacionals

Aquest any sí!

2010-05-09T21:18:00.007+02:00

Després de diversos anys intentant-ho, aquest any ha sigut possible que visite Girona Temps de Flors. Més massificada que en l'anterior visita, però igualment sorprenent per les flors i corprenedora per les pedres.

Ací teniu una xicoteta mostra de les més de cent fotografies que he fet. Impossible d'explicar.

Qualsevol racó es converteix en un jardí.

Esperancita i la corrupció

2010-05-05T12:48:00.000+02:00

És curiós com ha evolucionat la figura d'Esperanza Aguirre des d'aquella ministra inculta de cultura, que semblava fava, fins a l'actual dictadora sense maneres, que com un Chavez femení fa, desfà i ho conta sense encomanar-se ni a Déu ni al dimoni. Impressionant l'article a El País de José Antonio Zarzalejos on explica com Esperancita va organitzar la seua destitució com a director del diari Abc i la mala llet que gasta la "dama".

Però si la utilitze com a tema d'un post és per una d'eixes frases memorables que sol amollar quedant-se tan ampla: La corrupción es consustancial a las instituciones. Mire "senyora", parle per vosté. Si vosté no sap anar pel món sense aprofitar-se de tot el que l'envolta no ens implique a tots. Les institucions no són d'una manera o d'una altra. Són les persones les que porten la corrupció a les institucions, a l'empresa i a l'escala de veïns. I sobretot, és la gent, que majoritàriament perdona la corrupció, la que converteix aquesta "España" seua en un país subdesenvolupat que caurà com Grècia, o més estrepitosament encara pel volum, en una crisi monumental.

No ho dic jo només. Mireu el gran Mira com ho conta. Ell es basa en criteris més científics. I això fa més por encara que l'Esperancita solta pel món.

23/25 d'abril

2010-05-03T12:46:00.000+02:00

Varen ser dies de llibres, però pocs, i de gaudir dels menuts detalls de la vida i de l’oci: menjars familiars, lectura, teatre... Enguany el 25 no ha sigut data de reivindicació. Cansa molt tindre la sensació de predicar en un desert de consciències, on els autòmates no veuen la realitat, i els que els diregeixen se n’aprofiten amb el seu beneplàcit. De vegades cal parar, encara que siga a ple sol, i agafar tot l’alé que siga possible. Si no, aquest territori d’atur, ignorància i incompetència, se’ns menjarà vius. Bons aliments, repòs i cultura. I un altre dia més.

Sabors quasi orgasmàtics

2010-04-12T12:54:00.002+02:00

De vegades, sense buscar-ho, i fent aproximadament el mateix que en altres ocasions, et trobes uns menjars en son punt. És el que m’ha passat aquest cap de setmana. Diverses vegades haviem comprat les anguiles a la mateixa parada del Mercat del Cabanyal, moltes vegades el cuiner ha sigut el mateix, però en aquesta ocasió, al dinar del dissabte, tant la salsa (ni massa espessa, ni massa aigualida, ni massa picant ni poc, ni salada ni insípida) com les anguiles, que es desfeien en posar-te-les a la boca, estaven en son punt, i no teniem altre remei que assaborir-les lentament, guadint com mai del seu tacte i del seu sabor.

Però per si no en teniem prou, a l’hora de sopar vàrem fer una sípia de platja a la planxa i unes clòtxines al vapor amb pebre roig. De sípia a la platja no n’havia menjat mai i em va semblar fantàstica pel sabor i per tendra. A més, acompanyada d’un all-i-oli casolà, fet amb oli de la Serra d’Espadà, estava més completa encara. Les clòtxines també estaven en son punt de toves i d’adobades. Vàrem tornar a disfrutar sense espera-nos-ho. Vàrem tornar a assaborir lentament, vàrem tornar a disfrutar fins a l’extrem.

Ara entenc els grans gurmets, encara que jo m’ho he trobat a casa sense fer filigranes.

Un hort en un balcó

2010-04-05T13:06:00.004+02:00

Fa temps que li pegue voltes al tema dels horts urbans perquè, pesimista com sóc, supose que d'ací un temps les fruites i les verdures estaran caríssimes. El negoci ha evolucionat així: primer s'importen fruites i verdures a baix preu, els llauradors d'ací van cedint terreny al mercat i abandonen el camp perquè no és rendible, un bon dia pujarà el petroli, les importacions no seran rendibles i ens haurem de menjar fruites i verdures de dubtosa qualitat, passejades i cares.

En previsió de què el meu pesimisme es faça realitat, i també per adquirir una habilitat nova i, a més, rendible, de tant en tant busque a internet informació sobre els horts urbans, que s'estan posant de moda a balcons i terrasses.

En la web d'uns mitjans d'informació que tenen vocació de servei públic, m'he trobat un blog que dediquen a les bones notícies, perquè també n'hi ha i convé resaltar-les. I una de les bones notícies és un invent d'una empresa dedicada als adobs agrícoles que ha inventat l'"hort en un sac" com podeu vore a la foto. La bona notícia és múltiple: una empresa que innova i una solució als que volem apendre a criar un encisam. Així sí que eixirem de la crisi.

Per Sant Jordi i per els Clicks!!

2010-04-05T12:49:00.002+02:00

En uns informatius que fan de tot menys informar, han tret la notícia d'un desfaenat que ha apuntat els seus clicks de Playmobil a totes les filades d'Alcoi i els ha fet l'uniforme corresponent. El jove es diu Mauro Solbes, va començar com una anècdota i ha anat completant la seua faena.

El podreu trobar al Facebook a les Festes de Sant Jorclick, i si no esteu apuntats a la xarxa, perquè segur que teniu coses més interessant a fer, ho podeu vore a Ara Multimèdia i a Página66.com. Un treball de moros!

Les dones del Magrib escriuen

2010-03-30T18:54:00.004+02:00

Acabe de llegir un llibre que m'ha recordat una altra lectura anterior per algunes similituds. Tots dos textos han sigut escrits per dones magribines, totes dues parlen d'homes masclistes a més no poder, de costums ancestrals injustos, de tradicions a les que no s'adapten. Totes dues parlen dels canvis de les societats nordafricanes des de mitjan s.XX, i de com elles canvies a més velocitat del que el seu entorn espera. Però són dos històries diferents.

En L'últim patriarca Najat El Hachmi parla de l'emigració de Marroc a Catalunya, experiència que accentua més encara els canvis i les contradiccions en les persones que la viuen.

En L'ametlla. Memòries eròtiques d'una dona musulmana els canvis socials s'expliquen paral·lels a les experiències arran de pell.

En tots dos casos, la narració enganxa com els contes que són contats. I en tots dos casos hi ha una un ús dels adjectius i unes descripcions diferents a les nostres, encara que hagen sigut llegides en català.

Una iniciativa popular a Portugal

2010-03-27T09:54:00.001+01:00

Fa ja uns dies llegia al diari La Vanguardia un article sobre una iniciativa popular en la que havia acabat participant el president de Portugal. La idea em va semblar fantàstica i els resultats molt més encara. Dues professores han mobilitzat, a través d'internet, milers de persones per a netejar muntanyes, platges, rius i tots els paisatges propis durant un dia. Fins i tot tenen una web on han donat les gràcies després de l'èxit aconseguit.

La idea, que varen copiar d'una iniciativa anterior a Estònia, ha servit no només per a netejar el país, sino també, i principalment, per a crear consciència, per a animar a la gent a estimar i cuidar el seu entorn. Sincerament, enhorabona!

He descobert Vinçon

2010-03-27T09:29:00.005+01:00

Sembla que és molt coneguda, però jo me l'he trobat ara i per casualitat. Un dia escoltant la ràdio, varen entrevistar a Ferran Amat, propietari de Vinçon. M'encanta escoltar com es creen les empreses, com naixen un dia com tantes d'altres, a partir d'una idea sobtada, i com amb l'esforç i la sort de connectar amb una demanda, un dia esdevenen empreses importants. Molts d'aquests casos són empreses familiars, almenys al seu origen. En aquest cas, és una empresa familiar que continua siguent-ho, que no es ven al primer que passa i que no està per les franquícies despersonalitzades.

Però el millor de tot fou entrar en la seua web (una web fantàstica, extensa, completa, amb un bon cercador) i trobar milers d'objectes, per a la llar principalment, amb un disseny i una avantguarda total. N'he quedat impactada, especialment per la història de treball constant que sé que n'hi ha darrere. Aquesta és el tipus de gent que treu els països de les crisis.

Vos posaré dos exemples d'objectes dels trobats que són dels més curiosos:

un espremedor amb la copa incoporada

i un usb amb Mare de Déu protectora

Una bona pel·lícula amb missatge ecologista

2010-03-25T23:39:00.002+01:00

Volia acabar el dia llegint però un dia més m'ha vençut la televisió. En aquest cas, m'ha enganxat una bona pel·lícula de les que fan a La 2, a més, a molt bon horari. Cenizas del cielo és la història d'un home vell que lluita contra una central tèrmica que, amb les seues cendres i la seua pluja àcida, mata, poc a poc, la vida humana, animal i vegetal del bonic vall asturià que l'envolta. No tenia referències de la cinta, ni coneixia els actors, però Celso Bugallo fa un paper protagonista esplèndid.

Té tocs d'humor bons i bon ritme fins que arriba un punt en el que, crec, no saben com acabar. No volen que guanye la tèrmica, com passa a la realitat, i comencen a pegar voltes i a desinflar la història. El principi i el desenvolupament estan molt bé, per això m'ha enganxat.

La recomane.

Novament Isabel-Clara Simó

2010-03-08T16:48:00.003+01:00

Homes. Isabel-Clara Simó. Ed. Bromera, 2010

Ja l’he llegit. Vaig poder escapar-me a la presentació del llibre a València, inevitablement el vaig comprar i de seguida el vaig llegir. Sincerament m’ha decebut. N’esperava més. Esperava una obra més completa, com en el seu moment va ser Dones, on llegiem una història i coneixiem la psicologia dels personatges. En Homes les històries són més breus, de vegades massa, i no sempre es veu l’interior dels protagonistes. N’hi ha idees un poc reiterades com la de què els homes volen sexe i les dones que els diguen que les estimen. No obstant, la majoria dels relats enganxen i reflexen homes de tot tipus sense caure en tòpics. Vos recomane els contes Tatuatge, M’agrada el teu pèl de barba i La fi del món.

Però no correu a llegir-los. Igual ho disfruteu més.

La fi del món

2010-03-05T08:32:00.004+01:00

He trobat una web d'un diari de Xile que es diu La Tercera on puc seguir el dia a dia d'una catastrofe com la que ells anomenen el Megaterremoto. Els testimonis quotidians solen ser una anècdota als mitjans de comunicació més enllà del sensacionalisme, però gràcies a internet, els blogs i els twitters, ara podem trobar informació més particular, més del detall, o simplement més ampliada del que ens ofereixen els mitjans més propers amb altres prioritats. En la pàgina d'avui he trobat un nou terratrèmol d'escala 5, la detenció d'uns saquejadors que tenien 15 tones de menjar a casa, i una animació per a detectar danys estructurals en les vivendes, a banda d'un buscador de desapareguts.

També he trobat el següent missatge: No quiero más replicaaaaaaas! ... maldición por que tienen que venir en la noche?? tengo sueño pero me da miedo dormir. Enviado por: chileno19 Se'm congela l'ànima de llegir-ho i a continuació vore un gràfic amb l'horari i intensitat de les rèpliques. És la sensació total d'impotència contra la natura, de no poder fer res, i d'haver de començar de zero (en alguns casos cal tornar a fer carrers, instal·lacions de llum, aigua...).

Si a això afegim el recent cas d'Haití, la remor constant de les guerres i els atemptats terroristes, la crisi econòmica i els drames personals que comporta... acaba pesant tot com una llosa. I a més està núvol.

La felicitat...

2010-02-24T10:39:00.003+01:00

"La felicitat és no tindre caps i anar a peu al treball" (Inocencio Arias dixit). Si a més, pel camí al treball n'hi ha alguns arbrets i pardalets piulant, ja és la llet. Estic d'acord. En aquest món de concentracions, embusos i estress, poder treballar al teu ritme i al teu criteri després d'estirar les cames és molt agradable.

No obstant, podem posar-li pegues. No puc evitar-ho. Sé de qui és el seu propi cap i va a peu al treball, però és completament feliç perquè té la dona malalta de càncer. A més, els nostres avis i besavis han anat a treballar a peu, perquè no tenien carro, i de vegades molt lluny, per llaurar o vendre coses, i tampoc era per a tirar carcasses.

A vore si ho arreglem: la felicitat és no tindre caps i anar a peu al treball, sempre que aquest estiga prop, es faça assegut i ens agrade.

Deixem-ho estar així.

Temps de mudances... novament

2010-02-08T11:32:00.003+01:00

Fa quasi dos anys que ja parlava dels canvis i les mudances. Novament m'he vist embolicada en el guirigall de canviar camins i paseres, per això el silenci d'aquet minúscul blog. Ara que les coses tornen a trobar el seu lloc, torne per contar com d'entretinguda és la blogosfera catalana en qüestions de gastronomia. Les receptes de cuina solen ser agraïdes de contar a internet: les expliques, ensenyes una imatge, i arriben ràpid a molta gent. N'hi ha autèntics artistes del blog de cuina. Per a mi els mestres són Olleta de Verdures, que a més de contar receptes tenen un completíssim llistat de blogs de cuina en català, que ells anomenen Gastrosfera.cat. Impressionant!

Gràcies a Olleta de Verdures m'he topat, entre altres molts blog, un altre que m'ha captivat: ¿Te quedas a cenar? Si voleu vore receptes i voleu vore tipus de pa, aquest és el vostre blog. Impressionants també les fotografies per la qualitat i, de vegades, per l'originalitat.

Aquest cap de setmana el suplement Estils de La Vanguardia parlava de la utilitat de You Tube per a apendre coses. Hi podem trobar cursos, conferències i explicions pràctiques com la manera de netejar un calamar, per exemple. Però el que m'ha al·lucinat és un blog de cuina on no t'expliquen amb text com es fa una recepta sino que t'ensenyen en procés un vídeo molt ben gravat i editat. Visiteu també El Cocinero Fiel per favor. No crec que vos en penediu.

Temps de mudances... però menjar i entretindre's hem de seguir fent-ho.

Un Nadal

2009-12-25T14:13:00.004+01:00

Són les 9 del matí. Llueix un sol feble per l'hivern i per l'hora. No n'hi ha ningú pel carrer ni per les carreteres. És Nadal.

Si el Nadal és pau, el silenci i la quietud d'aquestes hores del matí el representen amb honor. Només m'he creuat un cotxe de policia, un autobús i algun altre vehicle d'algú que va a treballar. Res més. Sembla el relat sorprenent que J.F. Mira fa d'un cap d'any a Houston. Ací n'hi ha un poc més de moviment.

Si aquesta tranquilitat pot enllaçar amb alguna música, una candidata és l'òpera Las amazonas de España de Giacomo Facco. Malgrat la temàtica bèl·lica del llibret, la música és d'una elegància i d'una delicadesa important. Perfecta per a acompanyar la pau i el silenci.

Catalonia free? Catalonia is different, sure!

2009-12-16T20:05:00.003+01:00

No sé si s'escriu així, perquè el meu imperfecte anglès està ja rovellat. Però diumenge coincidiren dos fets únics a l'estat espanyol: una marató televisiva que recapta milions d'euros tots els anys i una consulta popular sobre la independència. Això només passa a Catalunya.

D'una banda, una marató que durant anys ha generat confiança en la seua funció i implicació en una societat que aprofita qualsevol cosa (bingos populars, berenars, activitats esportives o culturals, etc.) per a recollir diners per a la investigació mèdica. La marató de TV3 ret comptes al cap de l'any i explica aquells resultats que s'obtenen per a millorar la vida dels malalts. Això fa que cada any siga més la gent que s'implica, perquè saben que qualsevol cèntim, per insignificant que semble, contribueix a fer un món millor.

Per altra banda, la consulta sobre la independència s'ha fet amb debat i normalitat, sense histèries ni escarafalls, sense violència, amb civisme. Es podrà estar d'acord o no amb la proposta, però això s'explica, es raona, es debat, es fa com ho haurien de fer sempre les persones, no com els animals. Tot i això n'hi ha hagut gent que no li ha semblat bé. El que no tinc clar és si els molestava l'independentisme al carrer o el civisme de la societat consultada. O, pensant mal, totes dues coses.

Ho oblidava. Volia haver escrit sobre l'editorial dels periòdics catalans en defensa de l'Estatut. Impresionant bona idea. Serena, coordinada, sorprenent... el seny català, aplicat ara a una petició que Catalunya, en general, té més clara que la independència. Si els de sempre tampoc ho poden acceptar...

On ha quedat la Il·lustració?

2009-12-13T21:51:00.004+01:00

No he pogut trobar la cita exacta, però diria que vaig llegir fa uns dies en una entrevista a Javier Solana que deia que Europa era filla de la Il·lustració. Efectivament, la societat laica i l'evolució de la ciència actual no haurien sigut possibles sense la Il·lustració. Però si pensem en un tal Berlusconi, o en un tal Font de Mora, o en persones anònimes que a la mínima desboquen la seua visceralitat a l'hora d'opinar o raonar sobre la vida dels altres, per no parlar de la violència al futbol o la violència de gènere... doncs si pensem en tot això sembla que la Il·lustració ha mort, o simplement ha passat de moda.

Ja ho sé, són casos concrets. Però a mi em semblen massa habituals. I també massa perdonats. La il·lustració també volia una societat de ciutadans lliures i crítics, no dòcils i passotes que no exigeixen als seus polítics un mínim de decència. Possiblement la decència tampoc està de moda. El dia que torne a estar de moda la decència no caldran tantes lleis, ni tanta policia, ni tantes prohibicions.

PIGS

2009-12-09T09:07:00.003+01:00

Pigs = porcs, PIGS = Portugal, Ireland, Greece, Spain. El món anglosaxó és únic per a inventar paraules, difondre-les i establir-les com a habituals. Aquest matí he descobert aquesta equiparació de la paraula porcs a l'acrònim dels països de la Unió Europea que ho tenen més complicat en la present crisi econòmica. Curiós no?

En el cas espanyol s'ho ha guanyat a pols, i, curiosament, torna al principi. Quan Espanya va ingressar a la Unió Europea les estadístiques la situaven al vagó de cua. Han passat els anys, ha hagut un gran creixement econòmic, les xifres macroeconòmiques posaven a Espanya en els primers vagons del tren, però la crisi ens torna a la crua realitat: no s'han fet les coses bé, no s'ha aprofitat el creixement per a fer millores de qualitat (industrial, social, estructural, d'infraestructures, educacional...) i ara s'ha vist que Spain ha sigut un gegant amb peus de fang que es desfà per moments, un miratge.

Diuen que Grècia podria declarar-se en fallida, i n'estic convençuda que la "Comoditat Valenciana" ja ho està pels deutes que es van sabent: advocats, bombers d'alacant, residències de menors, residències de vells, universitats, proveïdors sanitaris, servei de neteja de la ciutat de la justícia de València, i milers d'empreses que cada dia aporten materials o serveis a l'administració pública.

El pitjor de tot és que no n'hi ha gent competent per a resoldre-ho. Han pegat a fugir a llocs on els han reconegut la capacitat de treball i no la seua domesticitat de pigs.

Això sí que és el progrés

2009-11-11T21:01:00.002+01:00

Quantes vegades no hem somniat amb màquines que facen les feines que no ens agraden? En definitiva l'evolució tècnica i tecnològica és això. Rentadores, rentaplats, trituradores, excavadores, apisonadores, grues... Però la revolució és especialment important quan la màquina va sola.

No em canse de mirar el vídeo on el SuperChef (que no és un cuiner malgrat el nom) evoluciona sol per aspirar la brutícia d'una casa. Inclús és programable: pots dir-li "a les 10 del matí neteja la casa" i tu seguir dormint o anar-te'n a fer un bon desdijuni. Genial!

Que la teua mà dreta no sàpiga el que fa la teua mà esquerra

2009-11-01T22:55:00.003+01:00

La notícia anterior, que vaig destacar per ser una bona notícia, va tindre final més feliç encara perquè la malalta va localitzar el seu "àngel de la guarda" per poder donar-li les gràcies en persona. El suposat àngel ha resultat ser una metgessa experimentada que va ser fidel pel seu compromís amb la salut dels altres, deixant de banda la comoditat i altres obstacles. I, de la mateixa manera, que va ser fidel al seu compromís de servei, va voler no ser reconeguda ni esdevindre famosa (tot i que La Vanguardia ha utilitzat, incomprensiblement, la seua imatge a contrallum per fer-se publicitat). Simplement la metgessa va comportar-se com una professional. I això no hauria de tindre cap mèrit.

Però en un país, i un planeta, on és més important el rendiment econòmic que l'esforç, complir amb el teu treball, encara que siga fora de l'horari, és notícia. Amb gent com la d'aquesta notícia, tant la metgessa com la malalta que ha volgut donar les gràcies en justa correspondència, no n'hi hauria crisis econòmiques com la que estem patint. Ni Conselleries de Sanitat en fallida tècnica.

Encara n'hi ha bona gent

2009-10-28T08:06:00.002+01:00

Una notícia apareguda ahir a La Vanguardia em va cridar molt l'atenció. Una dona busca una altra que, sense conèixer-la de res, li va dir fa un temps, mentre anaven en l'autobús, que es fera una analítica amb determinats paràmetres. Com a conseqüència d'això se li va detectar un tumor d'hipófisi en un estat inicial, va ser operada i va evitar, d'ací uns anys, que la seua vida es deteriorara lamentablement.

La història crida l'atenció perquè sembla fruit de la ficció. Una dona, que no coneix de res una altra, l'avisa d'una malaltia que els metges haurien tardat mesos o anys en detectar, i li salva la vida. Sembla increible, perquè la història inclou un important grau de generositat, per dir-ho a l'altra dona, i de professionalitat o experiència acumulada, per ser capaç de vore el que a simple vista no es veia.

Ahir vaig pensar que els miracles existeixen, i els seus ingredients són bondat i faena ben feta. Llàstima que no estiguen de moda.

Fuster a "Els racons de la memòria"

2009-10-17T19:59:00.003+02:00

Als darrers anys, Fuster va caure en un silenci espés i indesxifrable. Li ho vaig preguntar un dia, que érem junts a l'Ajuntament de València, que ens feia no sé quina mena d'homenatge, essent-ne alcalde Pérez Casado. Li ho vaig preguntar a cau d'orella, mentre les autoritats feien sermons: "Per què calles, Fuster?", i em va contestar, tan abrupte com sempre: "Que no veus què passa?". I va fer una mirada circular, que abastava el País sencer. "Que no ho veus burra? Això està clarissim" Suposo que volia dir que ell sabia que havia perdut la partida. (Pàg. 127)

Recuperant l'hàbit de llegir

2009-10-17T19:27:00.003+02:00

Després de l'estiu es solen fer "bons propòsits" de nova temporada. Un dels meus és recuperar l'hàbit de lectura, el seu recer, per aixoplugar-me de les "tempestes perfectes" i les "catastrofes perfectes" que ens envoltaran durant els pròxims temps.

De moment, estic complint i vos aniré fent tastets. D'entrada m'apetia recuperar lectures pendents com alguns llibres d'Isabel-Clara Simó, que sempre m'ha impactat per la varietat de les seues temàtiques. Tot i que d'entrada em va fer un poc de peresa llegir el seu últim llibre, pel que podia tindre de nostàlgic o d'antic, una frase de la contarportada em va atrapar: "Escriure és viure".

Vaig tindre una volta l'ocasió de tractar-la per qüestions de treball i, efectivament, eixa frase havia de ser escrita per ella, perquè ella viu el que escriu, i considera que escriure és tan inmens com viure.

Així m'he trobat davant un text ple de racons viscuts, de memòria -de vegades massa a corre-cuita- escrita, de personatges coneguts i d'amics seus, d'experiències vitals, i de sinceritat en frases com aquestes: He escrit obsessivament, aplicadament, abrandadament. He escrit amb passió, i he suat i plorat i tremolat escrivint. Com cal que sigui [...]

I ho he fet només en la meva llengua, per tossuderia, sí, per patriotisme, també, però sobretot -sobretot- per necessitat.[...]

Escriure és viure. No hi ha fugida, ni escapatòria. No hi ha remei. Si comences a escriure ja no pots parar.

Encara que només siga un insignificant blog.

Metges de luxe en una sanitat precària

2009-10-07T18:08:00.002+02:00

Aquest estiu s'ha fet a València un transplantament de cara que no s'havia fet mai a l'estat espanyol. L'operació l'ha fet un metge que apareix sovint als mitjans de comunicació, el Dr. Cavadas, pels seus innovadors transplantaments. L'aparent afany de protagonisme que demostra l'esmentat doctor, es veu compensat quan, en llegir una entrevista que se li fa al diari Levante-EMV, demostra ser una persona que xafa de peus a terra, que li pot agradar més o menys eixir als diaris, però que és conscient de la sort que té de fer una faena que li agrada i de viure a un país desenvolupat, i que el sentit últim de tot això és poder ser útil a la gent. No content amb ser un bon metge on es guanya el jornal, té el gest generós de treballar gratuïtament a Àfrica, en condicions de treball difícils.

És curiós que, tenint metges de luxe com el Dr. Cavadas, la sanitat valenciana haja entrat en franca decadència. Les atencions als centres de salut no són suficients per a poblacions com les de L'Horta, les atencions als hospitals són insuficients per a la població existent, els metges que han estudiat ací han d'anar fora a trobar unes condicions de treball dignes, igual que les infermeres, i ens atenen metges estrangers que no sempre en entenen en la nostra llengua. Per no parlar de quan et perden l'historial, o es penja l'ordinador que dóna les visites, o s'equivoquen en un anàlisi. I la solució a això per a determinada gent és privatitzar-ho. És a dir, que una empresa faça negoci amb la nostra salut, serà millor que tindre els hospitals i el personal en bones condicions.

No estem tan malament com a Àfrica, però és una llàstima que després de dècades construint un sistema sanitari decent, per deixadesa i per interés econòmic, ara enfilem per un pedregal, qui sap si fins a l'Àfrica.

Incendis d'estiu

2009-08-13T10:41:00.004+02:00

L'incendi fou en juliol. Va començar a la Vall d'Alcalà i va arribar a cremar cirerers de la Vall de Gallinera. També a Soneja, Terol i altres llocs s'han cremat moltes hectàrees d'arbres, camps, arbustos, etc. Coneguts o no, els territoris cremats sempre em fam un mal prodund. És la mort dels que ens ajuden a respirar. És la mort pròpia més a prop.

Tres anys de silencis acusadors

2009-07-04T00:16:00.000+02:00

Avui fa tres anys de l'accident de la Línia 1 del Metro de València. Avui fa tres anys podria haver sigut familiar directa d'una de les víctimes. M'imagine com van viure els familiars i amics les primeres hores d'incertesa. M'imagine que farien com jo, que en enterar-me vaig telefonar per saber el parador d'aquelles persones pròximes que són usuàries habituals del Metro. La meua incertesa va durar poc i acabà amb final feliç. Però m'imagine que passarien hores abans que alguns familiars pogueren confirmar la mala notícia que suposaven. M'imagine el colp dur i contundent de la confirmació d'unes morts que no s'esperaven. De la desaparició de persones que eren esperades per a dinar o a l'hora de sopar, en acabar les jornades laborals, i que no tornaren mai més. I m'imagine i em dol, com si ho haguera patit directament, la desesperació de trobar tancades les portes de la Generalitat i de la Justícia quan es demanaven respostes que confortaren aquelles absències totals.

Perquè si dura és la mort d'una persona que estimes en un accident que no esperes, més dura crec que és l'experiència de sospitar que eixa mort era evitable, que era una mort provocada per la deixadesa de competències, per la falta d'inversions, per la degradació d'un servei públic, per la falta de voluntat política de donar servei al ciutadà. I dur és demanar justícia i que te la neguen amb la destrucció de proves que poden dir moltes veritats que a alguns no els agraden.
Han sigut tres anys de dol i de desempar. Encara avui ploren els familiars de les víctimes no només per les morts, sino també pel menyspreu del poder que els hauria d'haver fet costat. Encara avui he vist plorar per la mort de l'amiga de l'ànima o per la neboda.

Han sigut tres anys de silencis elocuents. Silencis que declaren culpable a qui calla. Silencis que parlen de les misèries humanes dels que manen i dels que els donen el poder. Perquè això que ha passat a 43 morts i 47 ferits i les seues famílies ens ha passat a tots. Perquè la deixadesa dels governs, un dia o altre, ens acaba afectant (amb una mala atenció sanitària, amb la falta d'ajudes als depenents, a la falta d'inversions en infraestructures...). Però si hem consentit en morir com a ciutadans i hem abandonat les nostres responsabilitats cíviques, segurament no ens importarà morir en un altre vagó de metro. I si ens passa, no ja no serem ciutadans i no sabrem reclamar justícia ni respostes.

Què haguera passat si una germana del Sr. Camps o del Sr. Garcia Anton haguera anat al tren accidentat?

La solució de la crisi

2009-06-12T08:59:00.002+02:00

Xavier Sala-i-Martín és un economista català que treballa a la Universitat de Columbia i a la Pompeu Fabra. És famós també per les seues americanes de colors i per la seua vinculació al Barça. Ell no és dels economistes que els agrada fer prediccions i considera que la seua faena és com la del metge: sanar el malalt i no predir quina malaltia patirà. No sempre estic d'acord amb els seus plantejaments, perquè ell és liberal i considera, per dir-ho fàcil, que el mercat ho arregla tot i, a la vista està, que el mercat pot tindre coses bones, però que es pot desbocar si no n'hi ha un estat, preferiblement eficaç, que controle el mercat.

En el que sí que estic d'acord és en el seu anàlisi de la crisi econòmica a Espanya i en la seua proposta de respecte l'atur . Per a ell la crisi espanyola és la de la bombolla immobiliària, i no la dels bons tòxics dels EUA, on l'activitat econòmica pot moure's en diversos sectors per a tirar avant, mentre ací la rajola pesa molt en el PIB. Superar la rajola no és tan fàcil, com superar una crisi financera quan tens sectors industrials i de serveis potents. Respecte a l'atur, ell proposa que es faça com a Dinamarca on els aturats cobren... per formar-se. I el temps d'atur es converteix en un temps d'actualització o reciclatge professional, per a poder millorar o canviar de feina amb facilitat. Es protegeix el treballador, donant-li eines per a mantindre's actiu, i no es protegeixen els llocs de treball, que han d'evolucionar al ritme dels canvis econòmics.

En una entrevista que li van fer a RAC1, (dijous 30/4/09, 17h, per si voleu descarregar-vos l'arxiu) em va cridar l'atenció una frase. Li van preguntar sobre la reforma del mercat laboral i de contractes i ell vingué a dir que a Espanya per superar la crisi havien de canviar moltes més coses que els contractes, calia un canvi profund de mentalitat en tota la societat, per a què es començara a valorar la formació contínua, la mentalitat oberta i la capacitat d'adaptació al canvi. Va posar l'exemple dels informàtics que van estudiar fa 20 anys, que s'han hagut d'adaptar a una revolució que no somiaven quan estaven a la facultat. I això és extensible a tots els sectors productius. Els comerciants, els lampistes o els llauradors també han vist evolucionar sempre els instruments, els productes i els gustos dels seus clients. Els que s'adapten superen les crisis, els que s'enroquen en determinades postures acaben perdent els clients.

Un canvi de mentalitat és la solució de la crisi a Espanya. Quasi res després del resultat de les eleccions, especialment al País Valencià. Que no siga res!

Msn, flickr, facebook, tuenti, twitter...

2009-06-12T08:19:00.003+02:00

La llista es pot allargar tant com vullguem, en funció de si estem a l'última moda d'internet o no. Ja fa temps que volia escriure sobre aquests temes i m'he decidit en llegir un article de Xavier Vidal al Blog dels oients de RAC1. Com he arribat a eixe blog vos ho contaré un altre dia.

L'article parla de la Mineria de dades o data minig, que és una tècnica de recollida massiva de les dades que anem deixant a la xarxa quan ens apuntem al facebook, quan ens afegim a una llista de distribució, o quan demanem informació sobre un producte, per posar alguns casos. Temps arrere el mateix Vidal avisava del perill del facebook, que està molt bé per a trobar gent, però que, com tot a la vida, n'hi ha qui ho aprofita per a utilitzar les teues dades per fer mal i, a més, facebook no et permet eixir de la seua xarxa fàcilment.

És evident que Internet té molts avantatges com la difusió immediata de la informació arreu del món... electrificat i amb telèfon. I també permet comunicar persones amb interessos comuns en bones causes que d'altra manera no podrien. Però mentre això passa, n'hi ha gent que pensa en controlar-nos i gent que ho utilitza per a fer maldats.

Vos recomane que no sigueu del tot sincers amb la xarxa. Ens estan vigilant, especialment a aquells que no ens adaptem a determinats estandards.

No volia enrotllar-me tant, però el tema em recorda a una cançó de Miguel Ríos, Amor Cibernético, escrita als anys 80 i on parlava d'una relació personal a través de l'ordinador, que no era possible perquè la xica dels seus somnis "vive natural, vota ecologismo radikal, y odia hasta el transistor" i no es connectava. Doncs això.

Refranys contra la crisi

2009-05-12T13:29:00.002+02:00

Ja fa temps que volia escriure sobre aquest tema, i fins i tot havia trobat una web de refranys inmensa on m'havia documentat. El trafegar diari m'ha deixat sense les notes que havia pres. Així que només podré posar ací els refranys que sempre he tingut present per a evitar les crisis econòmiques, refranys heretats i plens de saviesa acumulada, que els "moderns" de torn rebutgen i així estem. Ahi van i són gratuïts:

No s'ha d'estirar més el braç que la mànega
Qui guarda quan pot, menja quan vol
Val més pardal en mà que cent volant

Espere que vos siguen útils per a aquesta i les pròximes crisis, que sempre n'hi haurà: no n'hi ha mal que dure cent anys (ni bé tampoc).

Girona m'enamora, i amb les flors més encara

2009-04-22T16:52:00.002+02:00

Aquest any tampoc podrà ser. Si alguna volta hem perd, un dels llocs on podria fer-ho és a la ciutat de Girona. El seu nucli antic ha aconseguit conservar amb dignitat la seua història, plena de llegendes. Però a més, el segon diumenge de maig celebra l'exposició Girona Temps de Flors, i aleshores l'art i les flors envaiexen els espais públics i s'obren les portes dels edificis particulars i antics, per cooperar en la invansió florar de la ciutat. Vos assegure que és un espectacle imponent que només he vist in situ una volta i que recordaré i recomanaré sempre, a aquell que vullga sentir-me.

Per a mostra un botó: Açò són les escales de la catedral tal i com foren ornamentades l'any passat, en una foto de Josep M. Oliveras, que podreu trobar a la web de l'edició del 2008. No calen més paraules.

Vull ser forta com un arbre

2009-03-24T19:07:00.005+01:00

Per sort, escasa però sort al cap i a la fi, m'he escapat un dia a El Boixar, al centre de la Tinença de Benifassà. La zona val la pena la visita, i més encara l'estada. Allí es pot trobar pedra antiga, pedra treballada i abandonada que ara reviscola lentament.

Podem trobar gent sàbia, natura, paisatges. El més m'agrada a mi és el SILENCI, així amb majúscula, perquè de bon matí no es sentien ni els ocells.

Però la imatge impactant, que no he vist in situ, sino que m'ha arribat a través de la fotografia, és aquest arbre, sembla un pi, més fort que la pedra al mig de la qual ha crescut després de véncer-la. O almenys així ho sembla. Això és ser fort.

Solament Rubianes

2009-03-03T18:54:00.004+01:00

Solament Rubianes sabia omplir l'escenari de paraules de manera inesgotable per a ell, i de carcallada contínua per a l'espectador. Vaig tindre dues ocasions de vore'l en viu i en directe, una en primera filera a un teatre menut, i la segona de més lluny però amb el mateix resultat: mal de panxa de riure. Això sí, havies de pensar com ell per a poder riure, perquè si no era, com es sol dir per ací, molt faltó. Insultava obertament a qui, des del poder, podia fer mal impunement, era arrogant o simplement incompetent i no se'n penedia. Ell insultava en una radicalització de la crítica, necessària per a què tota societat millore. Altres no insulten, però fan molt més mal en les seues accions i amb les seues paraules.

Això era el que destacaven els seus enemics, l'insult. Però els seus amics i seguidors destacarem, per sempre més, la seua capacitat d'entretindre des del teatre pur: l'actor sol, sense artificis físics, només amb la paraula. Bé, amb eixes inundacions a onades de paraules i més paraules, fins a l'extenuació de qui l'escoltava. Feia teatre. Feia humor, ironia i crítica, tot pel mateix preu.

Àfrica li va robar el cor. Bé, crec que se'l van cedir mútuament, perquè, malgrat la seua brusquetat verbal, Pepe demostrava tindre el cor gran i sensible.

Gràcies per tot.

Blog de Nova York

2009-02-17T09:20:00.002+01:00

Sovint per internet trobes blogs que llegiria tots els dies si visquera de renda. De les cabassades de missatges que es llancen, n'hi ha alguns que ho fan amb gust i elegància. Un dels que m'he trobat es diu La LLumenera i parla de Nova York.

No és Nova York una ciutat a la que m'agradaria viatjar. M'agraden les ciutats més menudes, més amanoses. Però el blog està fet de forma i manera que resulta elegant pel disseny i les imatges, curiós perquè conta coses d'una ciutat totalment estranya per a mi, però al mateix temps humà i familiar perquè ho conta en català i amb anècdotes de la vida quotidiana. Un blog absolutament recomanable per a passar de tant en tant per Nova York, eixa ciutat absolutament inmensa.

Murakami per al bon dia

2009-02-17T09:07:00.002+01:00

Ahir vaig descobrir un artista japonés de nom Takashi Murakami. N'hi ha qui el situa en l'art pop, continuant la línia de Warhol. Jo, que vaig estudiar història de l'art per obligació, sempre he pensat que està bé entendre i analitzar les obres gràfiques, però que és més important gaudir-les per damunt dels conceptes. Així que no en faré un anàlisi.

Ací teniu dues peces que m'han agradat molt, pel seu color. M'encanten els colorins. Com als xiquets. I m'agradaria fer coses semblants, per compensar les realitats lletges i grises que de vegades critique en aquest blog.

Murakami també té altres peces més fosques i en la línia del dibuix manga. A més, sembla ser que és un peseter (com ho hauriem de dir ara? euroter?) i controla molt que es fa amb les seues imatges. Igual em demanda per posar aquestes imatges ací. Disfruteu-les mentre puga deixar-les!

Un altre moment màgic

2009-02-12T11:25:00.003+01:00

Però aquest de diferent manera que l'anterior: la caceria on Bermejo i Garzón es trobaren per a, presumptament, atacar al PP amb detencions de militants i amics... xa-xaaan! FOU ORGANITZADA PER UN MILITANT DEL PP. Que el tiraran del partit perquè diu que Garzón i Bermejo no estigueren junts pràcticament. I posats a pensar... serà una idea d'Espe per a poder recusar després a Garzón?

I mentre centenars de persones van a l'atur cada dia perquè qui hauria de treballar contra la crisi està pendent de caceres, imputats i recusacions.

Que no siga res.

Articles relacionats:

Moment màgic del dia

2009-02-12T08:34:00.006+01:00

Anava a la feina escoltant les notícies a la ràdio, com faig habitualment, i indignada per com ha reaccionat el PP davant la investigació del jutge Garzón (quan haurien d'estar contents de què un jutge tinga collons de tancar a gent corrupta i netejar la seua España de delinqüents). Trobe que és una irresponsabilitat criticar la Justícia, un dels tres poders on es fonamenta l'Estat, quan els implicats resulta són amics teus. Si Rajoy fa això, i el partit li dóna suport (o l'ha empentat a fer-ho), després qualsevol analfabet es vorà amb arguments per a no acatar una sentència, per exemple de violència domèstica.

Que s'ho facen mirar, perquè si, tenint tota la judicatura de part seua (com s'ha vist en moltes sentències i en el cas Fabra), no en tenen prou, i un únic jutge que els destorba el posen a parir junt al ministre (quan la gent de dretes sempre ha anat de cacera a fer negocis -se cree el ladrón que todos son de su condición-), doncs si es posen així, el dia que ells manen els farem el mateix quan ens duguen a judici. Dilatar els processos, col·lapsar la justícia, i no acatar les accions judicials perquè no m'agraden. I després ho farem amb el poder legislatiu i l'executiu. Voreu com s'indignen també i no reconeixeran que els primers irresponsables foren ells.

Bé, en aquestes estava, enmig de l'embús habitual, pensant en els meus veïns de vehicles, que som els que realment alcem el món anant a treballar en punta de matí, pagant els nostres impostos i fent tot el que podem per tirar avant, malgrat les dificultats i les nostres imperfeccions. Som nosaltres, els que posem els carrers, i no aquesta colla de vivales els que resolem els problemes.

Com han començat els anuncis he canviat d'emissora i he escoltat una preciosa cançó dels anys 60 "All I have to Do is Dream" de The Everly Brothers. Dreeeeeam, dream, dream, dream... i allà em tenies fent eses amb el cotxe per ballar la cançó al mig de l'embús a 10km/h. Damunt l'han repetit per a què la tornara a gaudir!

En fi, he vist l'inici del dia d'una altra manera. Un moment màgic.

Les xarxes que atrapen

2009-02-11T08:58:00.003+01:00

Fa uns moments que he enviat un correu electrònic, i el msn m'ha informat que el meu contacte s'havia afegit a la xarxa d'un tal Sergio Gil. En llegir-ho primer he pensat "eixe qui és?". Després "i a mi que m'importa!". Finalment he recordat reflexions que he escoltat de facebook i semblants, on entres per a estar connectat i acaben sabent totes les teues intimitats, n'hi ha qui les utilitza per a bé i n'hi ha qui les utilitza per a mal, i després ja estàs atrapat a la xarxa.

Espai amb les noves tecnologies. Tenen aspectes positius, però millor no abusar-ne. Com en tot en la vida. I millor quedar amb Sergio Gil a fer-se un café sense fer-ne pregó.

La crisi psicològica

2009-02-09T20:10:00.004+01:00

És cert que n'hi ha crisi econòmica per a molta gent, especialment per als que menys tenen. D'altres pateixen una crisi més psicològica que econòmica. És el cas dels bancs, que demanen ajudes al govern, pugen els interessos, no donen préstecs a persones o empreses de solvència contrastada... Però ací estan els BENEFICIS dels principals bancs espanyols durant el 2008:

Banco Santander: 8.876 milions d'euros
BBVA: 5.020 milions d'euros
La Caixa: 1.802 milions d'euros
Banco Popular: 1.052 milions d'euros
Caja Madrid: 840 milions d'euros
CAM: 390 milions d'euros

Això és patir una crisi? Jo vull una crisi com eixa per a la meua butxaca!!

És cert que eixos resultats representen una reducció dels beneficis obtinguts en el 2007. Pobrets. Acostumats a vore qui pixa més lluny i més alt, ara resulta que perden beneficis, i pateixen i necessiten ajudes del govern.

Hauriem de traure tot el que ens queda dels bancs i deixar-los realment amb el cul a l'aire! Pocavergonyes!

Mel de Romer i de Tarongina

2009-01-24T23:34:00.002+01:00

Aprofitant uns moments de pausa entre feina i feina (he treballat avui dissabte i treballaré demà diumenge, després d'una setmana de pluriocupació), he visitat alguns dels meus blogs predilectes. En un d'ell m'he trobat notes de tecnologia, d'actualitat i de la música de la terra: Miquel Gil i Pep Gimeno "botifarra". Vicent Partal va fer un dinar "familiar" i li cantaren uns batres: mel de romer i de tarongina. Si em perd algun dia, igual estic mirant-los i escoltant-los al iutuf : http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/118885

Volia escriure altres coses, però haurà de ser en un altre moment. Vaig a vore si les haques de dalt em deixen dormir per a poder treballar demà.

Bones iniciatives

2009-01-15T09:27:00.002+01:00

En aquest món de bojos i violents, i en aquesta terreta de meninfots i analfabets, sorprén descobrir iniciatives de bons propòsits i ben fetes. O almenys això sembla fins que no es demostre el contrari.

Existeix una fundació que es diu Fundació Enrique Montoliu (amb web en castellà, valencià i anglés), que té dos projectes: el Jardí de l'Albarda a Pedreguer i el Mas del Peraire a Fredes. En el primer fa realitat un jardí amb plantes autòctones, de poc consum hídric i sostenible. En el segon manté una reserva biològica a xicoteta escala.

En aquests dies de crisi, bombes a Gaza, atur i assassinats, descobriments com aquests ens reconforten com el sol dolç després de dies de molt de fred.

25 d'Abril

Fred i silenci

Rubianes for ever

Idees per a les rebaixes

Dos joves s'inventen un sistema de patrocinis per rebaixar el preu de la T-10

Bon 2012, amb humor

Contra la línia d'alta tensió a La Vall d'Albaida

Es busquen valents

Fent broma i al mateix temps siguent seriós

Utòpics, idealistes, ingenus

Utòpics, idealistes, ingenus

Arbres de Nadal i ferreteria on-line

Dia de notícies agredolces

Inventiva contra la crisi

Homenatge a Estellés

10 anys de l'atemptat de 11-S a Nova York

Després de l'estiu

J.F. Mira fora del Consell Valencià de Cultura

Sabors

5 anys indignats,5 anys indignants

Tenim un Compromís

Notícies cridaneres

I amb el somriure la revolta

Terrasses d'hotels

Una frase gran

1000 visites!

Una imatge

El millor lloc del món

Primos

Sant Jordi a Barcelona

Inmens terratrèmol al Japó

Enviar Fotogaleria

Muchas gracias

Atención

Normas de uso

Compartir Fotogaleria

Mascletà a Líbia

100 post i una bona notícia

El canal 24 hores de Gran Hermano cau per la poca audiència

En record de les víctimes de les revoltes àrabs

Retallant llibertats

Plantarem cara

Tiananmen - Tahrir, dues places, dues històries

El problema de Canal 9

Joves, ancians i caixes d'estalvi

Jo no sabria dir-ho millor

Memòries d'un beduí

Adéu àvia!

Música, moviment, pobles...

Adéu Labordeta, adéu

Incendis al cor del País Valencià

La lluita Estellés

La Festa Estellés

Una imatge bonica

Ningú és perfecte

Toyota posarà so als seus cotxes híbrids per evitar accidents

El jardiner fidel

Som uns suicides... musicals

Zero responsables (una crònica amb retard)

Un llibre sobre les il·lusions de la República

Matí de museu

Ens hem quedat sense caixes de pes

Cireres

D'injustícia a injustícia

3 de juny. Concentració de les Víctimes del Metro 3 de Juliol

Una història complexa

Coses boniques... que falta fan

Cloud Computing: un nou concepte per al futur

Aquest any sí!

Esperancita i la corrupció

23/25 d'abril

Sabors quasi orgasmàtics

Un hort en un balcó

Per Sant Jordi i per els Clicks!!

Les dones del Magrib escriuen

Una iniciativa popular a Portugal

He descobert Vinçon

Una bona pel·lícula amb missatge ecologista

Novament Isabel-Clara Simó

La fi del món