Solament Rubianes sabia omplir l'escenari de paraules de manera inesgotable per a ell, i de carcallada contínua per a l'espectador. Vaig tindre dues ocasions de vore'l en viu i en directe, una en primera filera a un teatre menut, i la segona de més lluny però amb el mateix resultat: mal de panxa de riure. Això sí, havies de pensar com ell per a poder riure, perquè si no era, com es sol dir per ací, molt faltó. Insultava obertament a qui, des del poder, podia fer mal impunement, era arrogant o simplement incompetent i no se'n penedia. Ell insultava en una radicalització de la crítica, necessària per a què tota societat millore. Altres no insulten, però fan molt més mal en les seues accions i amb les seues paraules.
Això era el que destacaven els seus enemics, l'insult. Però els seus amics i seguidors destacarem, per sempre més, la seua capacitat d'entretindre des del teatre pur: l'actor sol, sense artificis físics, només amb la paraula. Bé, amb eixes inundacions a onades de paraules i més paraules, fins a l'extenuació de qui l'escoltava. Feia teatre. Feia humor, ironia i crítica, tot pel mateix preu.
Àfrica li va robar el cor. Bé, crec que se'l van cedir mútuament, perquè, malgrat la seua brusquetat verbal, Pepe demostrava tindre el cor gran i sensible.
Gràcies per tot.
Podem trobar gent sàbia, natura, paisatges. El més m'agrada a mi és el SILENCI, així amb majúscula, perquè de bon matí no es sentien ni els ocells.
