Eixa mania que tinc d'anar pel meu petit país m'ha permés, amb pocs dies de diferència, veure dos models diferents de ciutat turística vora la mar.
D'una banda, m'he trobat el model de Benicàssim. Model de la burgesia castellonera de principis del s.XX, que va construir uns xalets arran de mar, actualment vora un passeig, i que posteriorment s'ha completat amb algun bloc d'apartaments en segona línia de mar, mantenint la prioritat -i l'encant- de les cases burgeses.
Per una altra, he vist de prop el model de Benidorm. Model de dels anys 60, dirigit al turisme més massiu i de menys poder adquisitiu, que, pels seus "bons resultats" és un model mantingut fins al 2008, quan ha punxat el sector de la construcció deixant un paisatge de torres-gegantines-formiguers.
Sincerament, no n'hi ha punt de comparació entre la tranquilitat d'un diumenge a Benicàssim i el rebombori d'un diumenge a Benidorm. No es poden comparar els xalets, de mida humana, amb els seus jardins que conviden al repòs, amb aquells gegants concentradors de població i negocis fins a establir un cert caos.
El meu model és Benicàssim, com haureu notat. Encara que no me'l puc permetre. Simplement em sembla més sostenible ambientalment i psicològicament. No pot ser bo viure, ni que siga temporalment, en un edifici de 150 portes i els seus corresponents veïns, cotxes, animals de companyia... això no és sa.
És el meu parèixer.
